Què menges?

Ja et mires els ous? La primera xifra de la closca és clau: et diu si les gallines han crescut en gàbies microscòpiques, medicades a discreció o bé si han pres cereals a l'aire lliure. Ets el que menges. Avesada a endrapar literatura, el títol d'Adam Martín, Menjar per ser millors, em podia semblar una collonada d'autoajuda. I no. És admirable com Martín ens guia amb rigor (entre la ciència i la tradició) per aprendre a recuperar la relació intuïtiva i natural amb allò que mengem. El llibre no imposa res, però desfà molts tòpics i planteja camins apassionants. Tenir la panxa plena no és sinònim de menjar. L'alimentació saludable (ecològica) no és per a esnobs, sinó per a qui sap que menjar bé és estar sa i ser feliç, i és tan avorrida i insípida com el cuiner que la prepara. El nostre cos no sap què fer amb les substàncies químiques de síntesi que no es troben a la natura però, és clar, preferim una poma brillant i immaculada tingui els nutrients que tingui. Realment fa basarda la quantitat de me que ens hem arribat a empassar, sobretot a Occident, d'aliments de segona mà, de tristos succedanis, de menjar que no ho és. Menjar bé és veure un cargol dins l'enciam, triar productes de proximitat i de temporada, renunciar al sucre blanc i a la carn vermella, esborrar de la llista la brioixeria industrial, el menjar precuinat i els refrescos, fugir del fast food i apostar pels cereals integrals, les algues i els fermentats, la verdura i els llegums. Menjar bé significa menjar poc i de tot, com es feia abans. El “no tinc temps” és el mal endèmic del segle XXI. Cal tornar, amb urgència, a l'alimentació sana, equilibrada i coherent. La salut no és un objectiu –diu Martín–, sinó una direcció: hi vas o no hi vas.