Quílez

El Colmado Quílez corre el risc de tancar les seves portes perquè l'amo del local li vol apujar el lloguer. Davant d'aquest fet, que és conseqüència del funcionament del lliure mercat del qual precisament ha viscut el colmado durant set dècades, alguns reclamen a les autoritats que el protegeixin i perjudiquin el propietari. Com que l'establiment els agrada, volen que entre tots el preservem. Doncs a mi no em sembla bé. Jo vaig comprar al Colmado Quílez només una vegada. Després de la seca que em van clavar no hi vaig tornar. I m'hi jugo un pèsol que la majoria de lectors d'aquest diari tampoc no hi compren habitualment. Una cosa similar va passar fa uns mesos, quan es va anunciar el tancament de la llibreria Canuda. De cop i volta tothom era un apassionat dels llibres de vell, però la realitat és que l'establiment va tancar perquè la gent no hi comprava. Aquests casos, i d'altres que vindran, fan aflorar el pitjor de nosaltres mateixos. Als catalans ens agrada idealitzar-nos i pensar que som un país collonut; per això busquem culpables quan el mirall reflecteix la imatge exacta d'allò que som. L'altre dia una editora em va dir quants exemplars ven cada any d'un dels escriptors més rellevants del segle XX, d'aquests que fan sentir-nos orgullosos de ser catalans. Doncs bé, no els dic la xifra per no deprimir-los. Tenim el país que ens mereixem. Reclamem polítics excel·lents però Manuel Bustos i Xavier García Albiol, per exemple, guanyen còmodament les eleccions. Exigim un estat del benestar escandinau però tenim una quarta part de l'economia submergida, la qual cosa vol dir que es recapta un 25 per cent menys d'impostos per culpa nostra. I què fem quan ho hem sabut? Culpar el govern perquè no fa prou inspeccions. Mai no és culpa nostra, només faltaria!