L'avi Sunyer

Quan, dissabte passat, des de l'escenari del teatre de Salt, abans d'intervenir en l'acte d'homenatge a Salvador Sunyer i Aimeric, em mirava el pati de butaques veia, a les primeres files, la família de l'homenatjat i, sobretot, els néts, alguns asseguts a terra, a davant de tot. Per si fos poc, dues de les nétes van prendre part activa a l'acte, l'una tocant el violí i l'altra cantant una peça nadalenca que, segons va dir, per l'època ja no corresponia però a l'avi li agradava molt. I és que, aquest dia, en què Salvador Sunyer celebrava els noranta anys, tot estava pensat per fer feliç l'avi. I l'avi, envoltat d'aquell estol de familiars, dels més grans als més petits, i amb una multitud d'amics, segur que ho era, de feliç. Costa poc de fer feliç un home casolà que s'il·lusiona amb les coses normals, mentre siguin sentides. Una senyora a qui no coneixia, em deia, després, mentre fèiem la copa de cava al rebedor del teatre: “El que més m'ha agradat és que això no ha estat en cap moment un acte protocol·lari, encarcarat, hipòcrita. S'ha vist que tots els que parlàveu ho fèieu amb el cor.” I fou, certament, així, a l'estil amb què en Sunyer, el nostre mestre de català, ens feia les classes, ja fa una pila d'anys, amb afecte, posant-hi el cap i el cor, amb una capacitat de connectar que creava un lligam per sempre. Vaig dir públicament que en Salvador és un privilegiat. En efecte, poques persones poden presumir dels actes de reconeixement que Salt ha prodigat al seu fill il·lustre. Vull subratllar que aquest és el Salt autèntic, no el que surt a la premsa pels conflictes ètnics o socials, a vegades magnificats. Sé molt bé què és aquest problema. Salt, com el meu poble, Lloret, són sempre actualitat, però a vegades per fets puntuals que poc tenen a veure amb l'ànima de la vila. Aquest és, només, involuntàriament, l'escenari fatídic on persones que vés a saber d'on vénen, practiquen les seves malifetes, que són airejades amb grans titulars, a vegades a tota pàgina i repetides en dies successius, segons les circumstàncies, com un serial de mal gust. En canvi, les coses bones, com que són normals –això és el que diuen alguns periodistes– no criden l'atenció, no són notícia. També en aquest cas hi ha hagut l'excepció. D'en Sunyer, aquests dies, se n'ha parlat a tota pàgina. Ho celebro per ell i per aquest Salt que pot quedar simbolitzat per la gent que era al teatre i que aplaudia frenèticament el seu exalcalde, el seu poeta, el seu activista cultural, el seu home de bé, el cristià compromès, el nonagenari que encara està al peu del canó. Avi Sunyer: per molts anys!