Crisi del càncer

Quan fas columnes d'opinió saps que, com que la notícia d'un fet té una vigència efímera, allò de què parlaràs caducarà ràpidament. Però els temes que afecten la nostra salut o la nostra integritat moral no caduquen. La seva vigència és perenne i eterna. Són problemes que, d'una manera o altra, han estat, són o seran propers al teu paisatge i a la teva realitat bé com a espectador bé com a protagonista. Qüestions sempre presents que es modifiquen i que milloren o empitjoren sense que hi tinguis, moltes vegades, capacitat d'incidència. Penso aquestes línies després d'haver revisat la premsa, vist la televisió i escoltat l'entrevista que Jordi Basté a RAC 1 ha fet a Joan Massagué, eminència prestigiosa i lúcida que dirigeix, a Nova York, un dels millors centres oncològics del món. La contundència del científic ha estat claríssima: mentre que durant deu anys l'Estat espanyol s'ha posicionat com un referent en el món de la investigació d'aquesta malaltia, les retallades produïdes per la crisi han provocat un, difícilment recuperable, deteriorament dels recursos destinats a curar-la i una lamentable fugida de cervells. En definitiva: una tragèdia.

Parlar de càncer és parlar de nosaltres, de família, d'amics, de veïns, de companys de feina, de coneguts. Parlar de càncer és parlar de por, de resultats, de diagnosi, d'angoixa, de dolor, de pena, de pèrdua... Però parlar de càncer també és, gràcies precisament a tot allò que ara estem deixant perdre, parlar d'esperança, de solidaritat, de tractament, de curació, d'alegria i de vida.

Seria trist si no fos perquè és tan estúpid i injust pensar que tenim les capacitats i l'energia per fer les coses i que la crisi i, sobretot, les prioritats d'uns i altres condicionen l'estat del benestar...

Escric aquesta columna al vespre, en el confort d'una casa caldejada, i penso en totes aquelles persones que, a més d'estar malaltes, la manca de recursos personals que provoca (com un lamentable i descoratjador fre) aquesta crisi els està fent passar fred.