Debats superats
Amb les declaracions de Cristóbal Montoro a la convenció del PP a Barcelona i la presentació a Girona de la proposta de metodologia per calcular un nou sistema de comptes públics territorialitzats, que el Ministeri d'Economia ha encarregat als professors Ángel de la Fuente, Ezequiel Uriel i Ramón Barberán, hem reviscut el dia de la marmota en el debat sobre balances fiscals.
D'una banda, el Ministre Montoro ha reprès el vell concepte defensat tradicionalment per barons del PSOE com ara José Bono i Juan Carlos Rodríguez Ibarra: “Els territoris no paguen impostos i sí les persones”, argumentant que aquesta premissa inspiraria els nous càlculs. Hi va haver primer una certa confusió inicial sobre si realment es calcularia una balança fiscal o no, per les declaracions de Montoro a Barcelona i perquè no es disposava del document que s'havia de presentar a Girona. Curiosament tots els treballs que s'havien de discutir en aquest congrés científic estaven disponibles des de feia setmanes a la web del congrés, excepte el d'aquests investigadors. Finalment, avui ja sabem que sí que es quantificarà una balança fiscal a partir d'aquesta metodologia, que es basarà només en l'enfocament del flux del benefici.
Per enèsim cop ha calgut debatre sobre mètodes de càlcul de balances fiscals, i recordar que hi ha dos mètodes per calcular-les que responen a objectius diferents. L'enfocament del flux monetari intenta mesurar l'impacte econòmic generat per l'activitat del sector públic en un territori, mentre que l'enfocament del flux del benefici intenta calcular com es beneficien els ciutadans residents en un territori per l'actuació del sector públic. Segons el primer criteri, la despesa que es realitza en ministeris centrals es reparteix entre tots els territoris, mentre que, segons el segon criteri, la despesa dels ministeris s'atribueix als territoris en els quals es materialitza. El criteri del flux monetari recull millor, doncs, l'impacte sobre el creixement econòmic d'un territori de la despesa pública. En qualsevol cas, tant la Generalitat, pel període 1986-2009, com el Ministeri d'Hisenda, per l'any 2005, van calcular les balances pels dos mètodes amb resultats força semblants. Segons l'enfocament del benefici, el dèficit fiscal de Catalunya se situa entre el 5 i el 6% del seu PIB i segons el del flux monetari, entre el 8 i el 9% del seu PIB.
En canvi, ara l'Estat opta per calcular-les només per un mètode, justament aquell que requereix fer més hipòtesis i permet més variacions, i ho encarrega a economistes que sempre han compartit una mateixa visió, en lloc de seguir la metodologia pactada per un grup molt divers d'experts el 2006 i que va inspirar el darrer càlcul de l'Estat. De fet, Uriel i Barberán ja van calcular unes balances fiscals el 2007 i ho van fer només pel mètode del flux del benefici, i De la Fuente s'ha mostrat sempre crític amb el mètode monetari.
Crec que hem de defugir aquest debat, que és del passat, que ja va omplir pàgines i pàgines fa deu anys i que ja no ens aporta res de nou. A Catalunya està plantejada una consulta d'autodeterminació el 9 de novembre de 2014. El que hem de fer són els càlculs de la hisenda d'una Catalunya independent. Núria Bosch i Marta Espasa en van fer una primera estimació l'any passat. No ens importa saber si els funcionaris del Ministeri d'Educació dirigit per Wert treballen o no per tots els ciutadans de l'Estat. El que ens importa és quant ens constarà l'educació en una Catalunya independent, i el que sabem del cert és que no ens caldrà assumir i pagar per uns funcionaris que es dediquen a omplir pàgines sobre quina història cal ensenyar a les nostres escoles.
