Opinió

Preus amunt, persianes avall

Alguns en diuen botigues singulars i d'altres en diuen comerços històrics. Però, tant si són singulars com si són històrics, molts d'ells ara es troben que han d'anar tancant perquè no poden pagar el preu del lloguer. Si més no, a Barcelona. Segurament, doncs, el que hauria de ser singular –o, si ho volen, el que hauria de ser un xic històric- és el preu que els cobren. Resulta, però que d'històric el lloguer no en té res. I aquest és el problema. Aquestes pujades sobtades de preu que es preveu a mesura que es renoven contractes com una taquicàrdia monetària! Segons com es miri, però, de singular en té molt. Perquè, a veure: singular no vol dir només inusitat, sinó també únic. I el preu que imposen a molts de llocs els interessos especulatius és també cada cop més únic. Jo, si em perdonen, molt abans que les botigues singulars de Barcelona comencessin a haver d'abaixar les persianes, ja vaig patir aquest adjectiu en una col·lecció que no era ben bé col·lecció perquè els de l'editorial em van deixar clar que de col·lecció no ho era i que havien pensat publicar el meu llibre en una mena de calaix de sastre que coneixien amb el nom de llibres singulars. El resultat? Quan la majoria dels llibreters donaven ja el llibre per liquidat, jo encara no sabia si aquella bona gent l'havien publicat perquè els havia agradat o perquè havien decidit que a la vida de tant en tant val la pena jugar-se-la. Singular també és el que molts catalans han volgut durant molt de temps que fos Catalunya sense deixar de ser també d'Espanya. Volien que fos una excepció, una particularitat, un territori inusitat com Andorra o Mònaco. Però els altres, vinga, vinga: cafè per a tots, encara que, quan convenia, també et deixaven anar allò de la unidad en la diversidad. Miro algunes de les botigues presumptament singulars del centre de Barcelona que estan amenaçades de tancament a causa de l'augment del preu dels lloguers i a mi, de singulars, en general, em sembla que ho són poc. Un colmado. Una cereria. Una granja. Un grapat de llibreries. Una botiga de joguets que es deia Monforte i on vam presentar – ai!– un llibre no fa pas tant. Jo diria, en canvi, que el que sí que és molt singular és la gent que hi treballa, siguin encarregats, dependents o propietaris. En un món d'uniformitzacions, de low cost i de modes i de gustos universals, aquesta classe de gent a on va? I els seus clients? Ai, coi! De debò en el món del comerç encara queden gals que, com no va fer mai cap Astèrix en temps dels romans, practiquen allò tan poc singular, però tan històric, de resistir és vèncer?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.