Un any apassionant (II)
Es poden establir paràmetres objectius davant de la complexa realitat política local? Aventuro que no, i no només perquè tal complexitat és més gran de com alguns la presenten, sinó per l'abisme entre el que són els fets i tal com la gent els percep. Cal ser curós amb els termes, perquè no tothom percep els fets igual, i tal obvietat es constata en els percentatges de les enquestes d'opinió d'una banda, i de l'altra és capciós dir “allò que les coses són” perquè pressuposa que és objectiu, inequívoc i unidireccional que els fets són d'una sola manera empíricament constatable, quan ens referim a realitats més complexes que l'alçada d'una muntanya, entre altres coses perquè tant si es tracta d'allò que són o d'allò que semblen, també hi intervé l'opinió diversa i canviant de la ciutadania. El peix es mossega la cua, i la confusió forma part de l'essència del món. Tal abisme s'aprecia entre les opinions dels adalils de la causa sobiranista catalana i els de l'espanyola (per cert, si us plau, deixin de parlar de nacionalistes i no nacionalistes, que aquests en són més que ningú, i a favor d'una causa més forta i determinant que les altres). De la descoratjadora diferència de discursos n'és un element fonamental el mutu desconeixement de les castes dirigents catalana i espanyola, reflex del de les corresponents ciutadanies i que no ve d'ara, que s'arrossega de fa tants segles que no s'exagera dient-ne ancestral.
la immensitat de la distància i l'enverinament dels argumentaris permeten considerar que tècnicament estem en guerra, i ho dic sense entusiasmar-me en fal·làcies patètiques: som en l'única guerra possible, la dialèctica i la de l'ús dels recursos, sense escrúpols i, últimament, ja sense amagar-se'n ni dissimular-ho. No hi pot haver guerra en el sentit tradicional perquè només un bàndol té armes –la confrontació no duraria ni deu minuts–, però és que de les que té l'altre bàndol no en té la capacitat de gestió perquè, per sort, les decisions determinants ja no les prenen els militars espanyols sinó el comandament de l'OTAN. Per aquest cantó, per tant, una relativa tranquil·litat, mal que la Guàrdia Civil podria assaltar la plaça de Sant Jaume amb Jeeps i armes lleugeres, una escena d'opereta que a aquest cronista li costa molt d'imaginar.
Sigui com sigui en termes pràctics, és raonable imaginar escenaris extrems? Els qui tenen poder per decidir no saben on van, els qui saben on van no tenen poder per decidir. Un té la impressió –i d'impressions cal parlar per ser conseqüent amb el que he dit abans– que els caps de brot del sobiranisme català ja estan mentalment instal·lats en l'endemà, que es parteixen el senglar abans d'haver-lo caçat, i que a Espanya no els mou només la por de deixar de tenir una cosa que tenen –Catalunya– en termes de propietat material –o sigui amb mentalitat colonial–, sinó la por de deixar de ser allò que són. Els adalils catalanistes s'estan plantejant –pregunto– en quina situació queda Espanya sense Catalunya? Que potser el que a Europa no els fa cap gràcia és l'expectativa d'una nombrosa població secularment insolvent, històricament feta a viure de l'explotació colonial?
Per acabar, una glossa breu sobre el personatge més contradictori i complex d'aquesta història, la figura tràgica per excel·lència: el president Mas. Aquest cronista té la impressió (contra el que pretenen els marcians espanyols) que Mas s'ha trobat en la cúspide d'un escenari que no s'esperava i que potser ni tan sols volia, aquí no hi puc entrar jo ni ningú perquè tals atzars són dins del seu cap. I que –només ell sap amb quin grau de responsabilitat, d'oportunisme o d'esperit de sacrifici– ha optat per assumir i encapçalar un procés que a ell, com a individu, només el pot dur o bé al ridícul més gran de la història de Catalunya, o a convertir-se en un mite més alt que Macià, Companys i Jaume I junts. Al punt on som no pot recular –ridícul al marge, segurament ni l'hi deixarien fer–, i endavant només hi ha la catàstrofe heroica, o bé la glòria total.
