El diàleg no s'improvisa
Des del 2004 l'única imatge pública a la qual podrà tornar Aznar serà la del seu darrer mandat. L'única coherent amb el que és i amb el que vol ser. La del polític dur, d'idees pretesament clares, en què es barregen fermesa amb rigidesa i acció de govern amb imposició. Embolicat en un liberalisme dubtós, des de la FAES es consolida el neoconservadorisme a l'espanyola. Allà on Irving Kristol, el padrí intel·lectual del president Bush, deia que la història era més important que l'economia i que calia una política exterior agressiva, Aznar hi agafarà la música i part de la lletra. La política de la resposta excepcional a una situació excepcional, amb Aznar es converteix en la resposta permanent a un desajust constant: el mal encaix de la nació espanyola.
Amb el PP a l'oposició la batalla política ja és una guerra sense quarter. Aznar n'ha estat víctima, però també pot ser-ne botxí. El parlamentarisme, és clar, pren uns altres colors. Les mitges tintes són per als dèbils i la seducció, per als perdedors. Pactes amb els socialistes, cap ni un. Amb un PP que encara respirarà aznarisme durant anys, torna el discurs de l'Espanya dels vencedors i els vençuts. Un pas enrere respecte a l'Espanya dels vint-i-cinc anys de pau del Generalísimo. Tota discussió política queda reduïda al poder i al seu ús. Poder en moviment que ja s'estén de manera impúdica per institucions, judicatura, gran empresa i organismes reguladors.
En un context de greu erosió democràtica per la via dels mercats, ja en crisi, el partidisme no s'aturarà ni davant la caiguda en picat de la legitimitat de les institucions (Acemoglu i Robinson), l'escàndol politicoempresarial amb epicentre a la llotja del Bernabéu (el capitalisme Cibeles de Sanuy), l'auge dels sectors econòmics lligats al BOE (les elits extractives de César Molinas) o la visible patrimonialització de l'Estat a mans d'uns pocs (el peronisme a l'espanyola del britànic Garicano). Diferents autors per insistir en un únic punt: el mal causat per la partitocràcia en el seu intent d'ocupar tots els ressorts del poder. Un procés que s'inicià un llunyà 1996, any de l'adveniment d'Aznar i inici de la Gran Regressió, primer institucional i després econòmica, en què viu immers l'Estat actualment. Cal llegir el llibre de Mariano Guindal, La caída de los dioses. A toc de corneta i d'imposició. Fins ara. Llei Wert d'educació, llei Gallardón de l'avortament, llei Fernández Díaz de seguretat ciutadana.
I doncs, per què no tenen possibilitats d'èxit els infructuosos intents de diàleg que llancen els actuals beneficiaris de l'statu quo retratats més amunt? A Catalunya, per manca de credibilitat de la reforma. A Espanya, en l'ampli espectre ideològic que comença al bell mig del PSOE i s'estén cap a la dreta, per manca de voluntat real de dur-la a terme. Perquè el diàleg és una cultura que no s'improvisa. Per als catalans, la càrrega de la prova ja fa molt de temps que s'ha invertit. La independència es veu més factible que la reforma de l'Estat. Allà on Esperanza Aguirre deia allò de catalanitzar Espanya, els catalans hi llegeixen “abans alemanya que catalana”. Allà on Montoro diu “posar fi a la mentida de l'Espanya ens roba”, els catalans hi llegeixen que no es publiquen les balances fiscals pel mal ús que se'n fa [sic]. La tonada de salvar els ciutadans d'ells mateixos ni tan sols indigna. Si és cert que les idees polítiques sorgeixen abans de l'instint que no pas de la raó, la incapacitat espanyola per al diàleg acaba de posar el darrer clau en aquell taüt anomenat projecte compartit.
