Atac a la cultura
La proposta que el president espanyol Mariano Rajoy va fer, públicament, que tenia per poder frenar l'auge del sobiranisme i fer front als partidaris del dret a decidir s'ha traduït amb més missatges abraonats i coercitius que no prepositius, al contrari del que faria qualsevol bon ambaixador que entén la negociació com l'art del win-win. Ara mateix, les relacions entre Catalunya i “els 300.000 unionistes que hi ha a Madrid” –com explicava metafòricament Max Vives-Fierro, en un dinar amb periodistes– semblen avançar cap a un “xoc de trens” sense massa esperança que la cosa se suavitzi. Això, tot i saber que l'ala dura del Partit Popular està plantant cara al cap de l'executiu per tou i a la formació referent del conservadorisme espanyol li surt competència per l'extrema dreta, el Vox.
Barcelona i Madrid ja no tenen un problema de conllevancia, recordant l'expressió de José Ortega i Gasset en el seu discurs sobre l'Estatut davant les corts republicanes. Avui, després d'anys d'intentar entendre's, fins i tot la conllevancia ha quedat massa erosionada. El frame dominant no és només econòmic, sinó, per damunt de tot, cultural: “És la gran diferència que he pogut veure entre Catalunya i la Pedània”, m'explicava el veterà Luigi Ippolito, del Corriere della Sera. De fet, baixant a peu de carrer, fixem-nos que en els últims dies han generat més indignació els nous atacs a la llengua catalana i el qüestionament del model d'immersió a les escoles que no les explicacions d'un acadèmic que diu haver trobat la solució definitiva per comptabilitzar les balances fiscals, o el que és el mateix, de com posar les matemàtiques al servei de la ideologia del qui el contracta.
L'executiu espanyol desgasta sistemàticament aquells trets culturals que poden allunyar els Països Catalans d'una concepció monocolor de l'Espanya del segle XXI; concepció monocolor on els trets regionals quedarien inclosos dins del folklore. En són alguns exemples el final de les emissions de TVC, Catalunya Ràdio o RTVV al País Valencià, el decret de trilingüisme a les Illes Balears, la posada en dubte permanent del model d'immersió lingüística de Catalunya i, fins i tot, el nou currículum de primària que es desprèn de la llei Wert. Pensant en el ministre, recupero una de les cites que la CatDem ha tret a la llum pública per justificar l'historial de greuges contra el català: “Obligar a fer servir el castellà a Catalunya és fer-li un favor paternal, com ho és obligar un nen curt de vista a posar-se unes ulleres”, sostenia Juan Llarch al llibre Cataluña y la nacionalidad española, ja al 1927.
Malgrat tot això dit, i que la Plataforma per la Llengua ha presentat a Brussel·les un llistat concret de 40 agressions al català, el nombre de parlants no se'n ressent: entre el 2006 i el 2012 n'hi ha hagut 500.000 de nous. Una xifra que mostra la vitalitat de la llengua, alhora que constata l'èxit del model educatiu en un moment que les escoles (sobretot públiques) del país reben anualment xifres importants de nous alumnes vinguts de fora d'Espanya. La poca sensibilitat que s'està demostrant per la llengua catalana –sobretot de qui ara governa a Madrid– posa realment en dubte que mai puguin arribar a entendre que “el problema català” mai es podrà solucionar a cop de talonari. La cultura, base per a la interpretació de cada realitat particular, es constitueix com la clau de volta per analitzar el ja inevitable “xoc de trens”. I Europa, que de moment sempre va categoritzant “d'afer intern” la problemàtica, potser tindria l'ocasió de clavar un cop de timó prestant atenció a la llista d'agressions presentada per la Plataforma.
