La plaga

“Ensulfatar o esperar que vingui una tempesta i ho netegi tot.” Aquestes són les dues opcions que tenen els pagesos de la pel·lícula de Neus Ballús per eradicar la plaga de mosca blanca que els destrossa la collita.

Una cuidadora d'avis, un jove treballador sense papers, la senyora Maria que ha de deixar la seva casa de tota la vida per anar a una residència, una prostituta en hores baixes i els pagesos que malden per salvar la collita, són els personatges d'aquesta mena de western català que ha rodat Ballús a l'extraradi de Barcelona i que va triomfar als darrers premis Gaudí.

Però, per damunt de les històries personals entrecreuades, La plaga és una metàfora contundent de la crisi, de la precarietat laboral, de la desesperació i la soledat, i de com malviuen milers de catalans aferrant-se a la poca feina que hi ha perquè els permet menjar encara que no sempre els permeti pagar les factures ni garantir-se, per al dia de demà, una misèrrima pensió de jubilació.

La plaga de la pel·lícula és la mosca que es menja la collita, i la plaga de veritat és el sistema incapaç de defensar la nostra classe mitjana. La plaga són les persones que malbaraten diners públics, que es reparteixen els consells d'administració de bancs i de companyies elèctriques per pensar la manera d'escanyar encara més la gent, la plaga són aquells que decideixen rescatar els bancs amb cent mil milions d'euros de diners públics sense que s'aturi el degoteig de desnonaments.

No n'hi ha prou, d'esperar de braços plegats que vingui la tempesta i s'endugui la plaga. Cal ensulfatar a fons. I aquesta és una de les principals raons per començar a construir un país nou, modern, amb un sistema eficaç que sigui capaç de controlar els més forts i de defensar els més dèbils, i en aquest procés la política en majúscules té més sentit que mai.