‘El vell i el mar'

Com és prou conegut, el títol d'aquí sobre és el d'una de les obres més celebrades d'Ernest Hemingway, de l'any 1952: la història d'un vell pescador –una figura, per cert, inspirada en un home real: un cubà que es dedicava a aquest noble ofici d'extreure de l'aigua els seus ancestrals llogaters per poder-los dur a taula– que ja no pesca res, sinó amb prou feines records i xacres. Fins fa poc l'ajudava un jove aprenent dels secrets del pèlag. Però, vista la migrada pesca que fan, el noi decideix abandonar el vell per un patró amb més bona estrella i les arts menys foradades. La primera vegada que vaig llegir la novel·la, essent jo un noiet, hi vaig fruir, sobretot, del component de l'aventura. Aquell em va semblar un gran llibre d'aventures, hereu, esclar, del Moby Dick de Melville. Patim amb el pobre vell que, de primer, no pesca res, però que, a partir d'un moment del llibre, té l'oportunitat de capturar un peixarrot més gros que la seva pròpia barqueta, i l'home s'hi deixa la pell, i hi passa uns treballs que fot-te'n dels d'Hèrcules. Al final, se'n surt. Ara bé, en el patètic arrossegament de la bèstia fins a la costa, els taurons, excitats per la sang que es va escolant de l'animal per l'agònic combat que ha mantingut amb el pescador, i que va tenyint l'aigua, els taurons –dic– es van cruspint de viu en viu la pesca, la descarnen... De manera que allò que, al cap i a l'últim, arriba a terra és una completa misèria que toca l'os (o l'espinada) de l'afectat i la fibra del lector.

No cal dir que, de més gran, vaig llegir la novel·la amb uns altres paràmetres mentals (amb un altre horitzó d'expectatives, que diria Jauss). Hi ha un vell pescador, i un peix que imposa... Però, encara més, el que hi ha és aquesta lluita irredempta per la vida –o, fins i tot, per la supervivència– a què els humans estem condemnats per naturalesa. De més gran, en definitiva, ja estava preparat per llegir el mite: com ho estava, suposo, per entendre el de Prometeu (el fetge del qual sembla parent del peix de Hemingway, bé que aquest no es regenera) o el de Sísif (l'obstinació del qual amb la pedrota sembla parenta de la de l'ancià pescaire amb l'animal, bé que aquest últim reïx en l'esforç).

‘El vell i el mar' és, també, el títol d'un bell poema de Joan Vinyoli, del llibre Domini màgic (1984), que fa així: El mar és ple, però jo em passo dies / omplint-lo de mirada. Cal saber-ho fer: / que mai no se n'adoni, com si no el tinguessis / en res tot i la seva immensitat / i el seu saber-se dur i compacte, ric / com la balena, que tot d'una en surt / i que amb un cop de cua els pescadors afona. / No, que romangui llis, indiferent / a la teva enyorança, a la teva recança. / Ser vell de veritat vol dir saber estar sol. / Estalvia gemecs i fes mes ample el mar.

D'entrada, diríem que tota l'èpica de la novel·la es torna, aquí, lirisme íntim. La voluntat del vell del poema sembla que sigui la de dissoldre's en la immensitat líquida, i el cor d'aquest home sembla aquietar-se gràcies a la mirada activa i confortada, que l'acorda amb el ritme de la mar, el de la mer toujours recommencée, segons el cèlebre vers de Valéry. Quina paradoxa més brillant, aquesta d'“omplir el mar de mirada”! I quina lliçó més fructífera, la d'aprendre a no trobar més la mar dels dies! Fa una setmana, Miquel Martín publicava, en el suplement Cultura d'aquest diari, un article molt lúcid sobre la importància de la mar en la poesia de Vinyoli. A mi, aquest poema sempre m'ha colpit pel que planteja. El mar, per a un Vinyoli que ja se sentia desnudo como los hijos de la mar, que diria Machado, el mar ja no és mirall de conflicte o de tensió, ja no és “cassola en forn”, sinó anhelada llisor i anul·lació del desig, l'espai on es nega el temps: Ser vell de veritat vol dir saber estar sol. És, en suma, la mar del poema Ars Moriendi, de l'altre Machado, de Manuel: Para mi pobre cuerpo dolorido, / para mi triste alma lacerada, / para mi yerto corazón herido, // para mi amarga vida fatigada... / ¡el mar amado, el mar apetecido, / el mar, el mar, y no pensar en nada!...