Galileo: “Com el cel va...”

Galileo Galilei va néixer a Pisa el 15 de febrer de 1564, tres dies abans de la mort de Miquel Àngel, l'últim heroi del Renaixement. Va viure, doncs, en els anys que separen el Renaixement de Leonardo de l'era científica de Newton. El Renaixement va suposar la recuperació de la antiga noció de veritat –la veritat que resulta de la investigació i de les proves– en lloc del mandat de l'autoritat. Després de Leonardo va venir l'època de Descartes i Galileo. El filòsof francès va introduir la filosofia de la raó, basada en la cèlebre premissa “penso, doncs existeixo”. Galileo va donar ulls a aquesta raó: el termòmetre, diversos aparells per mesurar i un telescopi molt perfeccionat. Galileo confirmà amb ells la natura científica de la realitat i el lloc que ocupa el Sol al mig del sistema solar. Abans es creia que les regles de la física tan sols eren aplicables a la Terra. Els planetes i les estrelles es consideraven governats per un sistema celestial propi i diferent. Però, en molts aspectes, Galileo seguia sent un home medieval. La seva acceptació del pensament de l'època, i àdhuc de l'autoritat de l'Església, no es van veure qüestionades per la seva creixent consciència científica. El seu menyspreu de l'autoritat es limitava a l'únic terreny en què sabia el que deia i els seus oponents no. En la seva ment coexistien allò medieval i allò modern. No era l'únic. Shakespeare, contemporani de Galileo, tenia una ment similarment dividida; i una actitud encara més esquizoide es manifesta en Newton –successor de Galileo–, que feia compatibles la ferma defensa de l'ordre matemàtic de l'astronomia amb el món màgic de l'alquímia. La gran aportació de Galileo a l'evolució de la ciència és l'afirmació que aquesta tracta dels fenòmens de la realitat, i que aquests fenòmens es capten millor per l'experiència que pels principis apriorístics del pensament. En altres paraules: primer ha de venir l'experiment i, tan sols després, es pot fer teoria. En aquesta línia, Galileo va afirmar que “les lleis terrestres són aplicables als cels”. Però això era anar massa lluny per l'època, i va començar a inquietar el Vaticà.

El gran conflicte entre l'Església i la ciència estava servit. Era inevitable. Al llarg de tota l'edat mitjana, el saber i la cultura van ser preservats en monestirs aïllats, i la seva difusió va ser també obra exclusiva de l'Església. Però, quan arriba el Renaixement, l'Església es mostrà refractària a abandonar el seu monopoli, decretant que la nova ciència s'havia de mantenir d'acord amb els seus ensenyaments. El pensament progressista es va veure, així, lligat a una praxi intel·lectual estàtica. Aquesta situació insostenible havia de fer crisis per algun lloc. I Galileo va tenir la mala sort de convertir-se en la figura emblemàtica d'aquesta pugna. Primer, va ser cridat al Vaticà i, advertit convenientment, Galileo es replegà. No obstant, va seguir defensant en privat que “la Bíblia diu com es va al cel, però no ens explica con el cel va”. Però la història va seguir fins arribar al seu desenllaç: Galileo va ser obligat per la Inquisició a retractar-se de la seva “ciència herètica”, fent-li dir que “abjurava, maleïa i detestava” la teoria heliocèntrica. És llegenda que va afegir, xiuxiuejant, aquestes paraules: “Eppur si muove.” Va passar els últims anys de la seva vida arrestat a casa seva, pensant i escrivint. I, tres-cents cinquanta anys després –el 1992– el Vaticà va admetre que, en el cas de Galileo, “es van cometre alguns errors”.

Han passat els segles i, per una curiosa inversió, la ciència d'avui es troba en una posició similar a la de la religió en el segle XVII. La ciència es considera –com diu Paul Strathern– la dipositària de “tot” el coneixement. Qualsevol coneixement que no respongui a les regles de la ciència és tractat amb condescendència i considerat metafísica o misticisme... Tot coneixement ha de ser, doncs, científic, i els científics àdhuc assumeixen la feixuga tasca de pronunciar-se sobre si Déu existeix o no. Complicat.