T'estimo - ‘Te quiero'

La cosa anava així: “Ais, ais... uis, uis... Te quiero.” El noi i la noia cargolats com bufandes. Miren la cartellera del cine. No saben quina triar: “Ésta? No, no. Y ésta? Noooo.” La troben: “Ésta! No, no, que es en catalán.” De les set pel·lícules, una és en català. Ells poden triar; jo, no. Em pica una neurona. Recordo una carta: era d'una parenta meva que el 1705 se'n va anar a Barcelona. Escrivia al poble: quatre ratlles. Aquell català de filferro rovellat i doblegat. L'entens amb lupa i cafeïna. Al final posa: “Us estima”. L'amor. Més de tres-cents anys després jo he heretat un “us estima” i miro pel·lis en castellà. I a d'altres els fa mandra, nosa, o no entenen que facin pel·lis en català. L'amor. Ens diuen un “Te quiero” justicier i amb un cuchillo mellado ataquen el català a l'escola. Deu ser un somni. Una pel·lícula. Com la del director David Trueba. Ens va dir com ens arriben a estimar els espanyols durant els Goya. N'hi ha que van orgasmar. Recuperats de tot acte nocturn on s'esborren els defectes i s'obliden les imperfeccions ens llevem. I ens veiem les cares. Trueba ens diu que la Constitució està ben feta, que això del dret a decidir és una abstracció, que si la majoria, que si el PP... Digues que m'estimes encara que sigui mentida, es titula un llibre de Montserrat Roig. L'amor és incomprensible, invisible, però és real com una punyalada. I, tal com recorda l'escriptora, “si hi ha un acte d'amor, aquest és la memòria”. Els catalans entenem i estimem massa perquè tenim massa memòria. Perquè “la pàtria no és només la infantesa, però tampoc és la llengua. La pàtria és totes dues coses alhora. Si no podem recordar l'una i usar l'altra, ens falta l'alè. Una antropòloga nord-americana cita la frase d'una dona apatxe dels nostres dies: ‹Si perdem la nostra llengua, perdrem el nostre alè, i aleshores morirem i serem arrossegats com les fulles pel vent.›” Som un “t'estimo” natural i ens volen convertir en un “te quiero” obligat. I en diuen amor: fins i tot quan et dessagnes.