‘Els jocs retrobats'
Fa un cert temps, i per un encàrrec editorial inesperat, vaig publicar un parell de llibres, molt ben il·lustrats per Núria Giralt, sobre les tradicions catalanes. Jo no era cap expert en la matèria, però m'hi vaig submergir fins al fons i, a partir d'aquell moment, m'he trobat sovint que la gent em demana que els en parli. I gairebé sempre observo la sorpresa dels qui m'escolten quan, al costat de les explicacions més previsibles al voltant dels cicles del calendari festiu –amb les cançons, els refranys, les danses, la gastronomia que els acompanyen–, els poso davant dels ulls una munió de temes aparentment menors que també formen part del nostre patrimoni tradicional. Vull dir que els ve de nou que els parli, per exemple, de les cantarelles i els jocs de falda dels nostres infants, de les cançons de bressol, dels embarbussaments i endevinalles, dels jocs tradicionals, de les rondalles i llegendes, dels goigs i les auques, del teatre popular, de les danses tradicionals, de les cançons, etc.
Els jocs tradicionals, per exemple. Un món riquíssim de pràctiques a vegades ancestrals que han anat desapareixent dels nostres ulls, arrossegades per fenòmens tan demolidors com la urbanització de places i carrers, el domini del cotxe, la presència de la televisió, les noves tecnologies. Empesos sovint pel gronxador amable de la nostàlgia, els més grans ens preguntem a què juguen els nostres infants actualment, més enllà de la pilota i de l'ordinador. Ens veiem a nosaltres mateixos unes quantes dècades enrere, potser més mal vestits i més mal alimentats, potser sense cap altra pantalla que no fos la del cinema parroquial del diumenge a la tarda, però immensament feliços amb els nostres patacons, les nostres boles (a Igualada mai no en dèiem “bales”, per cert), les barquetes d'escorça navegant pel rec, els jocs de corda de les nenes o els salts de la xarranca. Ens veiem, també, al pati de l'escola o al carrer parlant sempre en català –ara que hi ha tanta gent que es preocupa a consciència per la “llengua del pati”– i cantant en els jocs gairebé sempre en castellà, amb unes cançons que, llegides ara, ens semblen tan carrinclones i absurdes...
Aquests dies m'ha caigut a les mans un llibre deliciós que parla d'aquells jocs i d'aquells temps. Es titula Els jocs retrobats i ha estat confegit amb molt bon gust per les Edicions Sidillà, de la Bisbal d'Empordà, una d'aquestes editorials petites que van proliferant tant entre nosaltres i que enriqueixen el panorama dels nostres llibres amb obres diferents, elaborades amb una cura exquisida que les grans indústries del ram ja no es poden permetre. El llibre parla de la Catalunya juganera, però ho fa d'una manera original: vuit escriptors han anat a buscar persones grans de tot el país, fins a oferir-nos un total de trenta-tres cròniques que abasten un parell de centenars de jocs, a partir de les vivències personals i dels records. Tots aquests testimonis, com és natural, evoquen aquell món perdut de què parlàvem, i ho fan no sols amb un gran nombre de variants de cada joc –aquest era un tret distintiu d'aquella manera de jugar–, sinó també de localismes i melodies que també ja s'han perdut per sempre.
Com de costum, quan abastem realitats com aquestes, ens en sorprèn de seguida la diversitat, que probablement era filla de la incomunicació d'un temps en què les modes i els costums no arribaven gaire més lluny de l'entorn familiar i ciutadà de cadascú. La tendència natural cap a la imitació i el gregarisme, ara magnificat per uns hàbits socials tan homogenis, quedava frenada per l'aïllament forçós, que tenia l'avantatge d'excitar la imaginació dels infants fins a l'infinit. Tot canvia, certament, i segurament no és bo magnificar tampoc la memòria de la pròpia infantesa, però està bé que hi hagi llibres ben fets que expliquin als lectors més joves unes quantes coses que no saben i que ens tornin a nosaltres aquella emoció i aquell batec que ja quasi havíem oblidat...