‘Sálvame'

Divinas palabras (1919) és una tragicomèdia d'aldea de Valle-Inclán. La protagonista (Maria Gaila, dona del sagristà) corre per fires de pobles ensenyant “el engendro”, o sigui, el seu fill, que té una disminució psíquica i és nan. L'atracció consisteix a dur-lo tapat en una mena de carretó de manera que sembla una criatura i, previ pagament d'unes monedes, la mare ensenya com una meravella monstruosa “les seves parts”, que són les d'un adult.

Des del 2009, en la franja horària de tarda-vespre (16 h), T5 emet el programa Sálvame; segur que molts de vostès l'han vist en alguna ocasió. Com a Divinas palabras, es constata que la morbositat rau en el que mira, ben alimentada pel que ensenya.

Un grup de personatges s'escorxen els uns en contra dels altres d'una manera organitzada, consecutiva i planificada.

És un format nou i en permanent experimentació. Els protagonistes accepten el paper de “monstres catòdics” sense embuts, són “el engendro”. En un principi, semblava que n'hi havia de més voluptuosos que d'altres pel que fa al desfici físic i personal, però en aquesta permanent recerca de la productora catalana s'ha descobert que no. Quan tanquen en algun centre presa de vés a saber quines paranoies i no sé quantes addiccions la que semblava més boja, se n'inventen una altra, l'enfronten a la miserable condició humana, que gairebé tothom, per pudor, comparteix només amb els més íntims, i aguanten tot l'estiu amb la mateixa tirada. Agosarat.

Els budells no són només una metàfora. Aquests anomenats col·laboradors vomiten en episodis diversos aspectes molt llardosos de la seva vida, però mentre ho fan els persegueixen pels passadissos, entren als lavabos, tota la televisió es transforma en un immens budell que es pot deglutir des de la pantalla de casa sense embrutar-te les mans. Innovador.

La falta d'artistes convidats o celebrities que qualsevol magazine presenta se suprimeix d'arrel, i els únics que mereixen focus són aquesta colla, prova evident que el periodisme sempre serà necessari. Parlen d'informacions que els arriben: un tuit, un retuit que ha fet algú, i tot això en directe! Ensenyen els seus respectius mòbils al director i escupen des d'ira fins a populisme. No hi ha ningú que s'ho cregui de debò; com a les barraques de fira, tots sabem que és una enganyifa, però fa por, riure, fàstic, pena... El que vulguin, vostès trien. Curiós.

Ni a Catalunya ni a Espanya surt en el rànquing dels deu programes més vistos diàriament, però supera el share mitjà de la cadena, que està en un 16,1%, i aquest espai se situa entre el 16% i el 17%, això sí, quan hi surt el presentador estrella, el veritable Mari Gailo, que se'n fot del mort i de qui el vetlla; amb els suplents cau. Cinisme i gràcia.

Cost: baixíssim; només el presentador està en els rànquings professionals. Hi ha individus que cobren 300 euros per tarda; el retorn en publicitat fa que sigui un gran negoci. Astut.