Ràdio

Si és oient del Basté, i si avui posa RAC1 és possible que no el trobi. Hi serà algú altre. Bé, depenent de l'hora, és clar. Perquè possiblement a una altra hora en què ell no hi surt habitualment sí que podria aparèixer. Avui a RAC1 hem sacsejat la ràdio cap per avall i no se sap ben bé qui farà què. Sí sé segur que sortirà bé perquè el que es farà és ràdio per part de gent, que són molts en aquest país, que en saben i se l'estimen. No RAC1 sinó la ràdio en general, el mitjà. Avui és el Dia Mundial de la Ràdio, una commemoració establerta per la Unesco el 2011. Va ser fixada en un dia com avui perquè un 13 de febrer del 1946 aquest organisme de l'ONU va inaugurar la seva pròpia emissora amb la voluntat de donar a conèixer les cultures d'arreu del món. La ràdio no necessita reivindicació però sí que la mimem. En molts casos és la primera veu que entra en una casa al matí i l'última que se sent –sota el coixí– a la nit. La que acompanya al cotxe, al tren i al bus. La que puges de volum quan sents la cançó que t'agrada, la que abaixes quan estàs aparcant (val a dir que encara no s'ha trobat l'explicació científica que expliqui aquest fenomen). Quan va aparèixer la tele es va dir que mataria la ràdio i que internet havia de fer el mateix amb la tele. I la ràdio segueix aquí, amb més salut que mai perquè s'ha sabut adaptar a la tele, a internet i ara a les xarxes socials. Sense anar més lluny, a Catalunya, cada dia més d'un milió i mig de persones posen en algun moment del dia un programa de ràdio fet en català, amb tot el que això suposa per a una llengua que encara avui necessita protecció. I això és gràcies a tots: a la pública i a la privada. D'àmbit nacional i d'àmbit local. Però la ràdio no és de franc perquè sobretot és de les poques coses que encara fan persones i no màquines. El nostre RT és el boca orella, per això el millor regal que podem fer per mimar-la i que conservi la salut és fer, precisament, el que li dóna sentit: escoltar-la.