Fa 50 anys, Rovirosa
Què va passar fa 50 anys? La mort de Guillem Rovirosa i Albet (Vilanova, 1897-Madrid, 1964). Qui era Guillem Rovirosa? Ve't aquí la qüestió, no gaire fàcil de resumir si penso que el meu pare, Xavier Garcia i Soler (Vilanova, 1919-1998), gran amic i biògraf seu, va estar-se deu anys escrivint la seva vida i obra en 700 pàgines, amb el títol explosiu Comunitarisme integral: la revolució cristiana dintre el poble (Pòrtic, 1977), que edità Josep Fornas, que aquest any arriba als 90.
Estic parlant d'una organització obrera catòlica, l'HOAC, fundada per Rovirosa, el 1946 a Madrid, amb l'aval de Pius XII, que tenia la missió d'impulsar el moviment apostòlic d'adults dintre l'Acció Catòlica. Espanya estava en plena postguerra, les cicatrius de la qual eren ben vives, i enmig d'una repressió política sense pal·liatius i d'una jerarquia eclesiàstica lliurada als vencedors. Els vençuts –morts, a l'exili o en la clandestinitat interior– es reagrupaven al voltant de comunistes i anarquistes (més tard, els anys cinquanta, de socialistes) i, per tant, l'aparició d'un moviment obrer marcat pel cristianisme més radical, que actuava inicialment emparat per l'Església, va suposar, llavors, una competència per als partits d'esquerra que intentaven refer-se.
Rovirosa fou un brillant enginyer especialitzat en indústries elèctriques i mecàniques que, després d'una fase juvenil aguda d'ateisme, es convertí a l'Evangeli de Jesús, a París, el 1932. Passà la guerra a Madrid, malmirat per uns i altres, conegué la presó i, reconfortat per la fe, va proposar-se lliurar la seva vida, abandonant una carrera científica que prometia, a la causa de la fe i dels treballadors, vençuts doblement com a classe social explotada i allunyats d'una Església, sobretot la seva jerarquia, que havia fet la guerra amb els colpistes, i en la qual no es reconeixien.
Amb la creació de l'HOAC, el 1946 –que no era ni pretenia ser partit, ni sindicat, ni organització purament espiritualista per a classes benestants com l'Opus–, la vida de Rovirosa fou una trepidant acció comunitària fins a la seva mort, el 27 de febrer de 1964, després d'haver estat torpedinada la seva activitat apostòlica per tot l'Estat, a causa de denúncies contra ell dels jerarques del règim (entre els quals el governador civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga) i de l'Església, una destitució del seu lideratge que coincidí amb el tràgic accident que va patir, també a Madrid, quan un tramvia va segar-li una cama, amb el corresponent trasbals per a la seva salut.
En el seu objectiu de crear grups de cristians obrers adults per combatre el franquisme falangista, monàrquic i tecnòcrata i renovar a fons les estructures eclesials a través de l'obrerisme cristià, Rovirosa va anar a tots els racons de la Pell de Brau a formar aquests col·lectius, la base dels quals, més enllà de tota retòrica capitalista o comunista, era pensar per compte propi, a partir d'una anàlisi radical de la realitat, a la llum de l'Evangeli, que havia d'implicar una acció decidida en el món concret de cadascú.
S'atipà d'escriure i publicar, fundà periòdics, com Tú! i el Butlletí de l'HOAC, creà editorials com ZYX, i s'autoeditava els textos, entre els quals, significativament, el Manifiesto comunitarista, de 1948, cent anys després del de Marx, a qui retreu, com un error immens, el fet d'haver apostat per la supressió del “dret de propietat”, que històricament s'ha vist com només s'apropiaven els grans del poder econòmic concentrat.
Rovirosa dialogà amb tothom: pagesos, pescadors, miners, dones i homes de tota condició i també amb filòsofs, teòlegs i pedagogs, seminaristes, bisbes i sacerdots, entre els quals els europeus Congar i Chénu, el Dr. Pont i Gol, Pere Casaldàliga, mossèn Ballarín i, entre tants, l'abat Escarré, que l'acollí en diversos períodes a Montserrat, on era molt estimat pels monjos. El pròxim dia 20, a les 19:00 h, un acte de l'HOAC catalana el recordarà a la seu de Cristianisme i Justícia (Roger de Llúria, 13), de Barcelona.
