3 raons, 1 causa

Cultura. L'Estat espanyol és incompatible amb el respecte a la diversitat: nacional, cultural, lingüística, simbòlica, religiosa... Mai no ha assumit la cultura catalana com a pròpia, com a part del seu patrimoni, sinó que, començant per l'idioma, els fa nosa i els crea rebuig. En lloc de reconèixer-se també en el català, promoure'l arreu i exhibir-lo amb orgull, el persegueix subtilment o sense complexos, el menysté, l'ignora i el minoritza tant com pot. El català fóra oficial a la UE si Espanya, en ingressar-hi, hagués aportat aquest idioma com a propi, com va fer amb el castellà. La persecució del català és feta de Madrid estant, amb el ministre Wert com a cap de croada, i des dels tribunals, atacant un model d'immersió sense diferències entre l'alumnat per motiu de llengua. Fora del Principat, l'ofensiva contra l'idioma arriba a límits d'obsessió patològica, començant per negar-ne la identitat filològica i desvinculant totalment Catalunya de la resta de Països Catalans. A València, desautoritzant l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i, a les Balears, prohibint les quatre barres o inventant-se un estrambòtic trilingüisme escolar per a l'eradicació del català a l'escola. Hi ha molts catalans, doncs, convençuts que la independència és l'únic instrument capaç de garantir-ne el futur i la normalitat, sense sofrences.

Benestar. L'estructura econòmica catalana està basada en una tradició industrial i en una munió d'empreses petites i mitjanes, arreu del territori. És una economia dinàmica, oberta i exportadora, perjudicada per la imatge exterior d'Espanya, amb greus deficiències en l'àmbit d'infraestructures, amb dificultats de connexió ferroviària des dels ports a la xarxa europea i entre el Principat i el País Valencià, atès el caràcter radial dels transports i les comunicacions, pensades tan sols per a anar i venir de Madrid. D'altra banda, un dèficit fiscal escandalós, camuflat amb la disfressa de “solidaritat”, impedeix de fer front a necessitats bàsiques de benestar dels ciutadans, que, paradoxalment, són satisfetes en territoris beneficiats de l'esforç fiscal català que, a cops, es permeten el luxe d'abaixar impostos o mantenir plans d'ocupació sense treballar. Ni la necessària inversió pública en recerca, ni el suport a la innovació, ni la igualtat d'oportunitats, ni unes condicions bàsiques de qualitat de vida material, amb atenció especial als sectors socials més necessitats de mesures concretes, no seran possibles sense la independència, instrument de progrés per a fixar les prioritats nacionals, defensar-ne els interessos i gestionar els recursos propis.

Democràcia. Cap dels quatre estatuts d'autonomia promoguts per Catalunya, en un segle, no han estat mai acceptats per Espanya. La Constitució Espanyola no és una porta oberta a la millora democràtica permanent, sinó un obstacle insalvable per a l'expressió dels drets individuals dels ciutadans i col·lectius dels pobles. La majoria política espanyola impedeix sempre, numèricament, l'obtenció dels objectius que Catalunya es proposa. A qualsevol iniciativa d'avenç en l'autogovern, la resposta espanyola és sempre negativa i rebutja el diàleg i la negociació. No resta altra sortida civilitzada que expressar a les urnes, en referèndum, la voluntat dels catalans per a decidir el seu futur amb llibertat, sense dependències. A un sistema polític arrogant, de mala qualitat i baixa intensitat, amb un índex elevat de corrupció, cal oposar-hi una democràcia activa i de primer nivell. Només per l'exercici de la democràcia la nació catalana podrà tenir un futur de plenitud en tots els àmbits. Cultura, benestar i democràcia són, doncs, tres raons que acaben constituint una sola causa nacional i cívica, en un país de vocació inclusiva: llibertat, sobirania i independència.