Jocs d'hivern
Barcelona no ha renunciat a organitzar els Jocs Olímpics d'hivern. Va desistir d'aspirar als del 2022, però no ha descartat fer-ho als del 2026 o 2030. Bona prova d'això és que l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, hi ha insistit recentment i que la tinenta d'alcalde d'Esports, Maite Fandos, ha viatjat a Sotxi per conèixer de primera mà com són uns jocs d'hivern. Ja és ben estrany que una ciutat mediterrània com ara Barcelona aspiri a organitzar uns Jocs d'hivern; la seva candidatura només s'entén si va associada als Pirineus. Ja en vaig fer un article en aquest mateix espai a finals del setembre de l'any passat (Uns jocs d'hivern a Barcelona).
Dic que es fa estrany pensar que Barcelona es pugui prendre seriosament l'organització d'uns jocs d'hivern, per bé que s'han de valorar les oportunitats de desenvolupar les comarques de muntanya, de cosir el territori amb les infraestructures viàries i de transport que falten per connectar Barcelona amb bona part del país i de completar esportivament Catalunya. Crec que aquest darrer punt ha de ser ara mateix el prioritari veient quin paper estan fent els representants catalans a Sotxi, si es vol que una candidatura Barcelona-Pirineus tingui cara i ulls i els delegats del COI se la prenguin seriosament. L'horitzó del 2026 o el 2030 dóna prou marge de temps per fer bé la feina que falta, que és moltíssima.
A Sotxi hi ha 7 atletes catalans a la delegació espanyola, que és de 20 representants. En tota la història dels Jocs Olímpics d'hivern, només els germans Paquito i Blanca Fernández Ochoa han guanyat una medalla per a Espanya. Cap atleta català n'ha guanyada mai cap. Bé, és veritat que ara hi ha Martin Fourcade, català de Ceret (Vallespir), que amb la bandera de França en porta guanyades tres, una de plata a Vancouver i dues d'or a Sotxi; però no sé si podem considerar-les catalanes, més aviat diria que no i, en tot cas, el seu exemple em va bé per reforçar l'argument que pretenc esgrimir.
Si Catalunya no és una potència en els esports d'hivern no és pas per qüestions genètiques o de manca de talent. Perquè ho és en altres disciplines, també en les lligades a la muntanya. Tampoc ho deixa de ser per falta de neu, perquè encara que no siguem un país nòrdic, i malgrat que no ens passem l'hivern colgats de neu, els Pirineus són un escenari prou bo perquè haguessin sorgit uns quants esquiadors de qualitat i nivell internacional. Si en surten al vessant nord, no veig perquè no n'haurien d'emergir en el del sud. Si no ha passat és perquè l'esquí i, encara més, la resta de disciplines que es practiquen en uns Jocs d'hivern, no han estat mai atesos ni considerats. De fet, veient com han de preparar-se els nostres atletes, el sorprenent no és que hagin aconseguit classificar-se per a Sotxi, i en algun cas com ara el de Queralt Castellet sent candidata a fer medalla, el que resulta un miracle és que s'hi hagin dedicat i que no ho hagin deixat córrer.
Per tant, si Barcelona vol liderar una candidatura amb els Pirineus per aspirar a l'organització d'uns jocs d'hivern d'aquí a 12 o 16 anys, el que no hauria de fer és començar la casa per la teulada. Vull dir que el primer que hauria de fer és crear un bon planter d'atletes, que s'hi puguin dedicar i que disposin de les infraestructures mínimes indispensables. Llavors, si l'aposta surt bé i Catalunya esdevé, si no una potència, sí almenys un competidor digne en els jocs d'hivern que vinguin, la candidatura de Barcelona-Pirineus deixarà de ser un acudit amb més o menys gràcia.