Viure sense tu
Traduccions
El vent que mou la civada, The wind that shakes the barley, és una balada irlandesa del poeta del segle XIX Robert Dwyer Joyce que evoca l'aixecament irlandès del 1798 i que el cineasta Ken Loach va fer servir com a títol de la seva pel·lícula sobre la guerra d'independència irlandesa (1919-1921). La balada la canta l'actriu Jenny Beacraft com a colofó del muntatge de la Perla 29 que fan a la Biblioteca de Catalunya. Al sortir de veure la funció em barrinava al cap la pel·lícula de Loach, que el 2006 ja em va sacsejar, com si jo mateix estigués fet de civada, amb la mateixa intensitat que m'ha sacsejat aquesta nova perla teatral Traduccions/Translations, de Brian Fiel, que dirigeix Ferran Utzet. La missió d'uns geògrafs militars que substitueixen tota la toponímia irlandesa per noms anglesos, i que construeixen una escola gratuïta però on ja no s'ensenyarà en gaèlic són els fonaments de la substitució lingüística més ràpida que hi hagi hagut mai. En cent anys l'irlandès va passar a tenir un ús residual. La minorització colonialista del 1833 va fer el seu efecte destructor. Veient la funció, en estat de “suspensió de la incredulitat” (que definia S.T. Coleridge) és fàcil que el pensament et voli cap al català. Malgrat que el marc sigui l'irlandès. Amb uns irlandesos i uns anglesos que s'expressen en català. En l'excel·lent català que fa servir Joan Sellent en totes les seves encertades traduccions. Un cop més li surt brodat. I aquest brodat, i la brutal història d'identitat arrabassada, et facilita el salt a Catalunya, i al seu historial de persecució lingüística des de la Nova Planta fins al franquisme i el present de Lapao, de decrets de trilingüisme, de valencià assetjat, sense mitjans públics i acadèmia escarnida, d'immersió educativa en perill al Principat. Del Rosselló de català substituït. Som com la civada moguda, potser per això des de Berlín Ken Loach ha dit que si fos escocès votaria sí a la independència, i que els catalans tenim el dret a l'autodeterminació.