I ara, televisió

La noticia va sortir a les planes d'El Punt Avui del dissabte dia 8 de febrer: Neix El Punt Avui Televisió. La veritat és que a mi, i a molta gent, la notícia ens va agafar de sorpresa, la qual cosa vol dir que les negociacions es van portar amb molta discreció. Molts coneguts, incondicionals del nostre diari, m'han parat pel carrer per mostrar la seva satisfacció pel naixement d'un nou canal de televisió. De fet, més que parlar d'un nou canal hem de parlar d'un lloguer d'un canal ja existent, Canal Català, que no havia acabat de reeixir. Estic segur que molta gent s'ha sentit satisfeta en veure que, per una vegada, apareix una notícia positiva en aquest món de la comunicació que, des de fa massa anys, només ens està oferint notícies de tancaments de mitjans, de reduccions de plantilles, de manca de publicitat, de baixa continuada de lectors pel que fa a la premsa, etc. Neix un canal informatiu de televisió, sembla que aquest punt és ben clar. I també sembla clar que la base serà la redacció del diari. Potser algú es preguntarà per què un nou canal televisiu, si n'hi ha tants. Deixeu-me dir que d'informació no n'hi ha mai prou. Us heu fixat que en països totalitaris el primer que es fa és carregar-se els mitjans informatius? Cada dia podem constatar que no hi ha cap mitjà escrit igual. Cadascun d'ells té unes característiques pròpies que el fa diferent dels altres. Doncs el mateix ha de passar en la televisió. Cal confiar, per tant, que les notícies, el debats, les entrevistes del nou canal seran diferents del que ens ofereixen altres televisions. Estic segur que la línia sobiranista de El Punt Avui serà la que trobarem cada dia a la nova televisió. No pot ser d'altra manera. I, com deia, això farà que els informatius del nou canal siguin absolutament diferents dels que podem trobar a RAC1, a TV3 o a Antena 3, 8 TV, per posar uns exemples. Em recalquen els responsables del diari que no es vol, de cap manera, fer una televisió d'entreteniment, una televisió en què els debats no es converteixin, com tantes n'hi ha, en espectacles convenientment mesurats. Tot i que dins d'una mateixa línia democràtica sempre és bo que hi hagi tendències diverses. Em diuen que el nou canal no estarà lligat amb les televisions locals, com hi està en aquests moments la televisió de Girona. Serà un canal que anirà per lliure. També m'he assabentat que hi ha la intenció de posar en marxa tant aviat com es pugui la nova televisió, segurament a primers d'abril. Com que a casa nostra Sant Jordi és una referència, confiem que per aquesta data ja tinguem en marxa El Punt Avui Televisió. I només ens resta desitjar-li molts anys de vida. Per sort, encara queden persones que no s'espanten i se la juguen. Cada vegada som més els que creiem que va ser una bona operació la compra de l'Avui per part d'El Punt, i també una bona idea ajuntar els dos diaris en un. En aquesta mateixa línia, doncs, la nova televisió tindrà dues seus, una a Girona i l'altra a Barcelona. Com es lligarà tot això? Encara se n'ha d'anar parlant.

Més sobre la guerra civil. En Miquel Hernández, de Cerdanyola, subscriptor des del primer dia de l'Avui, una persona de 83 anys que recorda molts fets de la guerra, m'envia una magnífica carta que no té pèrdua. “Jo estic d'acord que s'ha de fer el llibre dels escrits del diari, i si pot ser per Sant Jordi, millor”, em diu en Miquel, i afegeix: “Estic guardant tots els articles, però no queda bé; molt voluminós amb pàgines que no tenen res a veure amb la Guerra Civil.” En Miquel recorda el bombardeig que van fer cinc avions a Malgrat de Mar. I també recorda els bombardeigs de Barcelona, ja que ell vivia a la primera casa del carrer Mallorca cantonada amb l'avui anomenat Passeig marítim. Explica en Miquel: “Des del terrat de casa, per tant en línia de mar, primera fila, quin honor (i quina por, quin horror, vàrem veure també, quasi 20 mesos després, enfonsar-se el vaixell Ciutat de Barcelona el 30 de maig del 1937; era diumenge i molta gent va sortir a corre-cuita amb les barques per salvar o intentar salvar nàufrags i jo veia com s'afanyaven i corrien sobretot els pescadors. Jo tenia aproximadament 6 anys i cinc mesos. La mare m'explicava tot el que jo no entenia.” M'estic adonant que aquesta sèrie que està publicant el nostre diari ha ajudat a molta gent a posar les idees clares, cosa molt lloable, ja que no podem ni hem d'oblidar uns fets que haurien d'haver fet caure la cara de vergonya als seus protagonistes. La carta d'en Miquel acaba explicant que el 30 de setembre del 1936, a Ceuta, va morir afusellat (assassinat) el seu pare, militar, republicà i catalanista. En deixo constància perquè crec que val la pena aprofitar els testimonis vius d'un passat trist, que per desgràcia cada cop seran menys.