A cremallengües
Dels àngels quan parlen, o quan callen
Joan-Lluís Lluís / [email protected]
na de les coses que més em fascinen del món de les religions és la possibilitat d'inventar elements del diví des de la nostra humanitat, més enllà del que diuen els textos fundacionals. Per exemple, en el cristianisme, els àngels. La presència d'àngels a la Bíblia és, en definitiva, relativament escassa. Tant a l'Antic Testament com al Nou Testament serveixen sobretot a lliurar missatges divins als humans, amb l'excepció de l'Apocalipsi –text hermètic per excel·lència– en què els àngels actuen amb tota mena de bèsties, monstres i criatures imaginàries. De fet, la figura de l'àngel tal com ens la podem imaginar avui a través de les representacions literàries o iconogràfiques cristianes és una figura que va anar evolucionant fins a ser codificada –és a dir, imaginada– al final del segle V per un autor anònim. Durant uns segles la tradició va dir que aquest autor era Dionís Areopagita (un deixeble directe de sant Pau), per la qual cosa, avui, se'l coneix com a Pseudo-Dionís. Aquest teòleg va concebre tot un món celestial amb independència del que diuen els textos sagrats del cristianisme i aquesta concepció va ser acceptada per les autoritats eclesiàstiques fins esdevenir dogmàtica. En un text titulat La jerarquia celestial (disponible a la col·lecció Clàssics del Cristianisme, de Proa, amb traducció del grec de Josep Vives) aquest autor imagina una classificació del món dels àngels tot afirmant que sintetitza allò que ja consta en diversos textos. I fent això crea tres ordres d'àngels, cadascun dividit en tres categories i fent que cada categoria d'àngel només pugui comunicar amb la categoria immediatament superior i inferior. Aquestes nou categories, d'amunt cap avall, són: els serafins, els querubins, els trons, les dominacions, les virtuts, les potestats, els principats, els arcàngels i els àngels.
I quina llengua parlen, aquests éssers celestials? A la Bíblia, els àngels solen comunicar amb els humans –Abraham o Maria– emprant la llengua d'aquells a qui s'adrecen. Ara bé, aquesta explicació sol ser massa fàcil i, per exemple, al segle XIV, Dant, a L'eloqüència vulgar, explica que “per manifestar els seus gloriosos pensaments els àngels tenen una rapidíssima i inefable capacitat intel·lectual gràcies a la qual es reconeixen plenament els uns als altres, per la seva naturalesa o, senzillament, a través d'aquell Mirall refulgentíssim en el qual tots i cadascun d'ells es reflecteixen en la plenitud de la seva bellesa i delerosos s'hi emmirallen.” Per això, continua Dant, “em sembla que mai no han tingut necessitat de cap signe lingüístic” (ed. Eumo, traduït del llatí per Pep Gómez Pallarès). I és veritat que alguna vegada aquests éssers superiors utilitzen intermediaris, com ho va fer, a l'Antic Testament, l'àngel que va atorgar momentàniament el do de parla a la somera del profeta Balaam. Curiosament, el Pseudo-Dionís no evoca en cap moment la qüestió de la llengua angèlica. Si bé atribueix una virtut celestial a cada òrgan del cos dels àngels –“Les parpelles i les celles dels àngels demostren que conserven els pensaments de les visions divines”–, en canvi, omet l'òrgan de la parla. Cal dir que, en definitiva, la veritable raó de ser de la seva Jerarquia celestial era de fer admetre que si el món humà és una còpia imperfecta del món celestial, això significa que la jerarquia terrenal tal com existeix neix de la voluntat implacable de Déu i és, per tant, inamovible. Fronteres pretesament intocables i justificades a posteriori, ahir com avui.
U