opinió
El PCIT de la UdG
El sentiment que em provoca el parc científic i tecnològic és d'admiració
He de dir d'entrada que el sentiment que em provoca el Parc Científic i Tecnològic de la UdG és d'admiració. De jovenet, ja tenia una tendència a l'estudi d'assignatures tècniques. La vida no em deixà triar i em sacrificà des dels 14 fins als 25 anys, estudiant i treballant, comptabilitzant i administrant petites i mitjanes empreses familiars, a les quals agradava comptar els diners guanyats una i altra vegada, vici força comú aquella època, molt dolent per al fetge del comptable. Quant vaig iniciar la carrera d'econòmiques, molt jove encara, vaig veure el món per un forat. “Seré enginyer de negocis”, vaig pensar. L'estructura de mercats, les possibilitats d'explotació, el producte, el lloc i la quantitat són coses boniques d'estudiar. Un aviat comprova que l'economia no és una ciència exacta, ni tan sols una ciència. Un doctor de l'especialitat és un comptable molt ben preparat, que el que podria explicar en dos folis, ho fa en sis, en factura deu i té placa nominativa a l'entrada de l'escala de casa, que deixa anar mots anglesos amb dades de la borsa de Nova York i que porta sempre corbata. Impressionat, vaig fer la convalidació d'estudis mercantils a universitaris.
No m'ha anat malament. Quaranta anys en una gran empresa que de regional ha passat a multinacional –una de les més grans del món de l'especialitat–, a cura d'una delegació, primer, i de la direcció de gerència, durant trenta anys. Deu anys d'assessor del consell van rematar la feina. Ja gran, alliberat d'obligacions i rutines, em vaig divertir fent política a Madrid, on em veieren venir i em nomenaren sotspresident de la comissió d'economia i hisenda i pressupostos de l'Estat, del Senat. Altra volta diners! És molt pitjor perquè veus les grans xifres estatals, les remenes i remenes i no les toques. D'altra banda, el que veus fa plorar. El president Almunia em deia: “David, hay que mirar i no ver, escuchar y no oir y hablar yno decir.”, com els tres micos de la filosofia budista. Els col·legues m'envejaven sense motiu. Potser perquè prenia cafè amb Solchaga o Solbes en una saleta privada?
El recordat Josep M. Ginés em nomenà (és un dir) president del patronat de l'Escola Politècnica Superior de la UdG, on vaig entrar en contacte amb el projecte i tot seguit la realització del parc. Llamp del cel, pensava. Si pogués treure'm 40 anys de sobre! Quan sols hi havia edificada una tercera part del previst –una dècima d'ara–, ja impressionava. Vaig assistir a inauguracions parcials, visites de personalitats. Ningú em posà mai cap pega. Les moltes gràcies, els per favor i els ho faré saber on cal no els estalviava! Algun –a en Jordi, l'expresident li agradarà saber-ho– feia forat. He esdevingut incrèdul i m'alegraria saber que el parc és realment el que sembla i es diu. Sols espero saber-ho i prou. Amb cabells blancs, veu trencada i mans i cames tremoloses, el parc haurà estat el meu últim amor, platònic i immarcescible. Vist i no vist.
