Celebració

Hi ha famílies que no celebren res i famílies que ho celebren tot. És una cosa que es deu portar als gens: hi ha persones que sempre estan a punt de festa i d'altres que, tot i que en tenen, mai no se'ls acut cap motiu per alegrar-se i compartir l'alegria. A casa, en general, ho celebrem tot. Ben mirat, hi ha tantes coses per festejar, que no te les acabes! Els sants i els aniversaris, per descomptat, els anys que fa que vivim en aquesta casa, el primer pipí a l'orinal del nen, les bones notes dels fills grans, que el meu home i jo estem junts i ens estimem, acabar una novel·la, el resultat d'unes anàlisis, una feina que et paguen, un gat petit trobat al carrer, la victòria del Girona 6 a 0... La llista és eterna, ja ho veieu... Les nostres celebracions són molt casolanes, brindem amb cervesa del país, però brindem i estem contents. Perquè el que té d'important celebrar és que no ho pots fer tot sol; per brindar, com a mínim heu de ser dos. Francesc Torralba, en un llibre que es diu L'alegria, ho explica molt bé i ens recomana que aprenguem a admirar tot el que ens envolta.

Ara que el procés nacional està en marxa, el concepte celebrar, fer festa, agafa una nova dimensió. No cal dir que, com tanta gent, a casa vam aplaudir l'èxit de la via catalana i vam brindar –aquesta vegada amb cava, solemnement, perquè l'ocasió s'ho valia– quan hi va haver data i pregunta per a la consulta. A partir d'aquí, la paraula és equilibri. Per exemple, si celebrem que a l'edifici del davant de casa hi ha dues estelades noves, aguantarem millor l'embat d'en Durão Barroso. Si ens alegrem que cinquanta jutges estiguin pel dret a decidir, serem més forts quan el ministre Wert ens ataqui de nou. Festejant que a molts dels nostres empresaris no els fa por ser independents, quan en Montoro ens vulgui repassar sense pietat estarem ben serens...

I així, de celebració en celebració, ens va passant benignament la vida.