El cau

El 7 de febrer del 1971, en ple franquisme, Pete Seeger va actuar al pavelló de la Sagrada Família de Terrassa. No és casualitat que el pare del folk fes aquest concert a Catalunya. Als agrupaments escoltes es cantava Seeger versionat per Xesco Boix. Després de la guerra, l'escoltisme es va convertir en un espai de llibertat on es formava en el lleure ciutadans compromesos i responsables. Una escola de democràcia i civisme que ha donat un aire particular a la dreta i a l'esquerra catalanistes. Pujol, Maragall, Serra, Nadal, Benach. És igual. Hi ha hagut legislatures en què el 60% dels diputats havien passat per l'escoltisme. És el mateix aire que tenen Òmnium, l'ANC i els ciutadans que fem cadenes humanes al ritme d'I'd like to teach the world to sing (in perfect harmony). Som el país de la germanor, el foc de camp, els fulards, els llops, les daines i les xiruques. Els estats, en canvi, tenen serveis secrets, policies que fan informes, el monopoli de la violència, l'imperi de la llei, una cosa que es diu Hisenda i que tant serveix per ofegar una administració com per buscar pessigolles a qui es vol tenir quietet, un cos diplomàtic, un exèrcit, uns mitjans que no dubten de quin país són, una Constitució petrificada, una fiscalia general i un exèrcit d'alts funcionaris centralistes. I, si convé per defensar la integritat territorial, els estats democràtics et munten uns GAL i et fan terrorisme d'Estat. Tot i que ara no ho faran. Oi, que no? Aquí l'Espartac volta pels pobles explicant els amors de Guimerà, allà expliquen “el crimen de Asunta”. Aquí pidolem votar un living apart together no vinculant, allà t'amenacen amb la ruïna. I qui intenta parlar el mateix llenguatge –sí, també tenim botons nuclears– no les veu ni a venir. Això és Xesco Boix contra Vito Corleone. I encara ens volen acomplexar dient-nos que farem una gran destrossa. Sí, noi. I tant.