La tomba de Rovira i Virgili

En ocasió de la reedició del llibre Els darrers dies de la Catalunya republicana, d'Antoni Rovira i Virgili, fa un parell de diumenges, amb un grup d'amics, vam arribar-nos fins al Museu de l'Exili de la Jonquera i el mas Perxés d'Agullana. Anar llegint Els darrers dies… és adonar-se de com de justes van ser aquestes paraules escrites per Joaquim Molas: “constitueix un testimoni dramàtic, minuciós de l'èxode republicà dels primers mesos del 1939. El jo narrador, com perdut, es dilueix dins una multitud, confusa i nerviosa, que va i ve, a la deriva, d'un costat a l'altre, dominada per la por, els rumors i l'egoisme. El testimoni, però, d'un realisme aspre i tallant pren volada, d'una banda, gràcies a les reflexions, més que sobre la guerra, sobre el destí d'un país derrotat que, malgrat tot, vol mantenir la fe. I, de l'altra, a les constants escapades cap a la descripció de personatges. O de paisatges. I més: cap a la poesia nua i pelada”.

El destí d'un país derrotat. Aquí és on Rovira excel·leix. Al matí de la primera nit de l'èxode, just sortir de la seva casa d'Horta, arribats a la Conreria, Rovira pateix un angor patriae on desgrana un reguitzell de pensaments sobre la pàtria caiguda. “Aquesta vegada el cop no és solament militar, polític i administratiu. No va contra la clofolla de l'organització legal, sinó contra l'esperit, la idea, la cultura, la força i la vida de Catalunya. Es vol destruir, no sols l'edifici polític, ans encara, l'ànima nacional. El cop va contra la Catalunya-nació, contra la civilització catalana.” Tot el llibre és esquitxat d'aquest profund sentiment de pèrdua. És trasbalsador. Rovira narra en primera persona allò que veu, allò que sent. Un relat sovint cru, dur, antisentimental. Passa el mirall a un món que s'enfonsa: els darrers sospirs de llibertat d'un poble.

Abans de dinar vam visitar la seva tomba. És al Pertús, el punt geogràfic més a prop del costat sud de la ratlla que separa un mateix país. La seva filla, Teresa, un dia va explicar-me per què no havien volgut repatriar les seves despulles: “Els pares van ser dos dels milers d'exiliats que van morir fora del Principat. El seu lloc és allà.” La tomba és a tocar de l'entrada del petit cementiri. En català, s'hi pot llegir: “Antoni Rovira i Virgili. Escriptor i president del Parlament de Catalunya”. Magnífica síntesi. La seva obra, valorada des d'un punt de vista d'assagista polític i historiador, potser no ho és prou com a narrador. Rovira va ser, per damunt de tot, un periodista, un narrador d'una prosa perfecta, noucentista, ordenada. Llegir-lo és com llegir en llatí. Però també és encertada la qualificació de “president del Parlament”. L'afusellament de Companys va provocar tota una cadena “successòria”: Irla, president del Parlament, passà a presidir la Generalitat; Rovira, vicepresident, la presidència del Parlament, i Serra i Moret, la vicepresidència. D'aquí la vella polèmica de l'elecció de Tarradellas, ja que en morir Rovira, Serra i Moret podia considerar-se'n el nou president i aleshores, amb la dimissió d'Irla, el qui legítimament podria haver-lo succeït era ell.

Just a l'instant de visitar la tomba es va posar a ploure. Feia fred. La Laura va llegir el Jurament de l'exiliat, mots amb els quals es clou Els darrers dies…: “Enmig del present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto. I somnio en la més gran Catalunya, la més gran pel territori, la més gran per la llibertat, la més gran per la civilització. De la màxima dissort sortirà el definitiu redreçament de la nostra història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut. Treballar en tot allò que jo pugui, perquè ressorgeixi –més sòlida, més pròspera i més noble encara que abans– la pàtria caiguda. Aquest és, mentre el tren en marxa m'allunya de Perpinyà, el meu jurament de català nacional. Que tots els catalans exiliats facin i compleixin el mateix jurament i vindrà el dia que podrem alçar damunt la recobrada terra de Catalunya les nostres veus, la nostra bandera i el nostre ideal.” Jo encara no entenc com en el nostre país no hi ha un dia de memòria nacional de record de l'exili.