Un sofà a la riba
Del Pozo
Hi ha presentacions i presentacions de llibres. N'hi ha d'absurdes, redundants, directament innecessàries, laudatòries en excés, supèrflues i, també, enriquidores i sàvies, d'aquelles en les quals no solament es parla del llibre i de l'autor sinó de l'energia que es desprèn de la lectura. I, així mateix, hi ha llibres inútils o avorrits i llibres que val molt la pena de llegir i rellegir, llibres que et fas teus i que subratlles i que t'ajuden a anar més enllà, a eixamplar l'horitzó del coneixement i de les eines que et fan falta per interpretar el món.
Un d'aquests llibres és Educacionari, el conjunt de reflexions sobre educació a partir de seixanta conceptes que acaba de publicar Joan Manuel del Pozo, professor de filosofia de la UdG i antic conseller d'Ensenyament, “un dels més prestigiosos i, per desgràcia, un dels més efímers”, com escriu Joan Barril. I una de les presentacions memorables és la que van protagonitzar fa uns dies Pia Bosch, Pep Nadal i el mateix filòsof. S'hi van dir coses assenyades, com ara que el llibre és “serè i lluminós, un destil·lat del pensament de Del Pozo” i coses que ens acosten d'una manera nítida al contingut d'aquest volum que ens il·lustra, en paraules de Pep Nadal, sobre la importància de l'educació, “on ens ho juguem tot”.
Nadal va parlar de xarxes. De xarxes autèntiques. Les que serveixen per pescar escórpores o rogers, les que tenen un tramat més fi o més gruixut, en funció de les necessitats, dels objectius del pescador. Cadascuna respon a una voluntat prèvia, a un judici emès amb anterioritat (un pre-judici). Aquest és un dels principals arguments del llibre: proporcionar el material per nuar xarxes diverses, per construir la xarxa que ha de permetre atrapar una determinada idea i arrapar-s'hi per adquirir-la. Nadal va parlar de la xarxa amb què Dant va atrapar “la pantera, aquella llengua italiana que perseguia”. És només quan s'encalça la presa que podem dir que existeix.