Cent anys

En el llibre d'absències personal hi he d'anotar aquesta setmana la Maria Rovira Llauradó, cosina de ma mare que el dia 3 de febrer havia complert els 100 anys d'existència. I gairebé com si només hagués estat motivada per creuar aquesta meta centenària, ha tocat cau i ha marxat. La Maria Rovira ens ha deixat a la seva filla Maria del Carme, que podria redactar un capítol sencer de la llei de dependència, i a tots el record d'un somrís permanent, calma enmig de flors, raïm, conills, i gallines. Amb algun afegit llépol, un pastisset o una orelleta de gat. En cent anys ho ha vist passar tot, el seu tot és clar. Perquè cadascú viu la seva totalitat atzarosa. Una successió d'esdeveniments que s'ajunten i integren i on segur que hi ha aquells moments en què el cor ens diu “voldria que aquest instant durés sempre” com ens recorda Antoni Marí que escrivia Rousseau. I aquest joc entre la voluntat de persistència i una limitació biològica, una vida finita, és l'estira-i-arronsa quotidià, mirant d'acumular felicitat, per imperfecta que sigui.

L'exercici de la persistència ha arribat ara al debat sobre els establiments centenaris, donat que a finals d'any s'acaba la pròrroga dels lloguers de renda antiga. A Barcelona, on n'hi ha més d'un centenar, finalment s'ha decidit, potser massa tard, posar en marxa un pla per preservar el comerç emblemàtic. Preservar façanes, interior i si pot ser l'activitat, per aturar la sagnia urbana de perdre botigues com Joguines Monforte de la plaça del Pi, o el Colmado Quílez. Ens movem entre el dret del propietari, i el de la identitat ciutadana. En temps de comerç global, trobes les mateixes franquícies arreu, fins al punt de no saber ben bé si ets a Barcelona, Amsterdam o París. D'aquí que necessitem aquesta defensa de la singularitat, per evitar que passats els cent anys ningú sigui capaç de desitjar que l'instant feliç, passat en qualsevol d'aquests establiments centenaris, o a la ciutat que els acull, duri per sempre.