L'altra bombolla

Messi és aclamat als jutjats, on havia acudit a declarar per frau fiscal. Gerard Piqué confessa que la seva naturalesa no està feta per aixecar-se abans de les deu del matí. Alves acusa l'afició barcelonista de no acudir amb prou nombre a l'Estadi. És possible que molts dels multimilionaris que juguen a futbol hagin perdut la perspectiva de la realitat social. Potser han oblidat que hi ha atur, feines precàries i que molts d'ells cobren més en una sola setmana que la majoria de ciutadans en tota la seva vida laboral. Però el més preocupant és que la resta de ciutadans no qüestionem aquest model de triomf social que projecta el futbol de primera fila. Al Brasil, meca d'aquest esport, se succeeixen les manifestacions en protesta per les oneroses inversions per al proper Mundial, que contrasten amb la penúria que assota el país. ¿No és revelador que un dels països més devastats d'Europa, Espanya, sigui el que més inverteixi en futbol? ¿No és significatiu que Espanya, amb els seus endèmics problemes d'inversió en investigació i educació, tregui pit com a campiona del món? Aznar va decretar que el futbol era matèria “d'interès general”. ¿Pot ser interès general que, als clubs de futbol, se'ls permeti un deute de més de 710 milions d'euros a Hisenda i de 10 milions a la Seguretat Social? ¿Per què els clubs poden regularitzar aquest deute i pagar-lo a terminis, mentre que les empreses que creen riquesa social no ho poden fer? ¿No és inquietant, aquesta cataracta de presidents de futbol esquitxats per gestions opaques o directament corruptes? ¿Es pot acceptar que els jugadors de la selecció espanyola burlessin el fisc tot cobrant la prima milionària a Sud-àfrica i no a Espanya? Tal com està concebut, el futbol és expressió d'obscenitat capitalista. Cal un altre model futbolístic: social i democràtic. Potser ha arribat l'hora de punxar una altra bombolla: la del futbol.