Keep calm
Fernández, un senyor de mala llet
A diferència de les grans democràcies occidentals, la història d'Espanya ha fet que el Ministeri de l'Interior sigui políticament molt més important que el d'Exteriors. Fins al punt que, a hores d'ara, tant el president del govern com el cap de l'oposició han arribat a ocupar el vèrtex dels dos grans partits espanyols després de passar pel càrrec que controla la policia i la informació més sensible de l'Estat.
El fet és que per aquell despatx han passat persones que, d'una o altra manera, han acabat compartint determinades característiques que connoten l'Estat espanyol en general. Allà s'han assegut cínics com ara Rodolfo Martín Villa o Alfredo Pérez Rubalcaba, fatxendes com per exemple José Luis Corcuera o Juan Alberto Belloch, fanàtics com ara Jaime Mayor Oreja o Ángel Acebes i, fins i tot, personatges viscosos com per exemple José Barrionuevo o Mariano Rajoy. A Espanya la porra sempre és ben visible i els ministres de l'Interior tenen molta més tendència a encapçalar manifestacions que no pas a dimitir.
Però alguna cosa ha canviat, últimament. Jorge Fernández Díaz és cínic, fatxenda, fanàtic i una mica viscós, és veritat. Però sobretot és un personatge malhumorat, enutjat, emprenyat... I un punt agressiu. Està enfadat amb els immigrants que s'ofeguen maliciosament a Ceuta, amb els independentistes catalans que li amarguen els àpats de Nadal i amb els etarres que s'atreveixen a cridar la BBC per entregar les armes. Fernández Díaz odia el món perquè el món es nega a ser espanyol i obeir l'autoritat competent que sempre vigila des del passeig de la Castellana, 5.
Espanya ja no és el que era, com passa des que Felip III va nomenar un valido i se'n va anar a caçar. Per això, quatre segles després, en el que queda de l'imperi, Jorge Fernández Díaz fa unes ulleres cada cop més profundes, a mesura que s'adona que ja no en té prou amb la Guàrdia Civil per salvar la seva Espanya.