Regles del joc

Entenc que un dels objectius de Jordi Évole va ser provocar una determinada reflexió sobre el control dels mitjans i la possibilitat d'engany que s'amaga sota qualsevol missatge que rebem. Avui, més que fa deu anys i més que fa setanta anys, alhora que ens sentim desprotegits davant la incertesa de conèixer la veritat o de ser víctimes d'una trampa, tenim precisament més recursos per endevinar l'engany, de la mateixa manera que l'engany pot adoptar formes i convencions molt més sofisticades. És a dir, ens movem en un terreny en extrem pantanós, sense plataformes sòlides, amb l'única confiança que podem dipositar en la pròpia capacitat d'anàlisi, crítica i pausa.

El segon objectiu era incentivar també un debat a l'entorn del 23-F, de les causes i de les conxorxes que van infantar el cop i de les conseqüències que va provocar. Una d'elles, la consolidació del monarca com a cap d'estat amb un pedigrí democràtic gràcies al qual ha viscut quasi trenta anys amb un halo d'integritat moral. De fet, en la falsa realitat del documental d'Évole es perseguia justament aquest objectiu: consolidar la monarquia. Discrepo del que diu Manuel Delgado quan afirma que, en saber-se que la maniobra teatral era falsa, es justifica l'única versió oficial i tot plegat és un favor a la figura del monarca. Penso que és al contrari. Évole aconsegueix el seu propòsit perquè la seva versió, en el plantejament inicial, no era descabellada. De fet, la història confirma els resultats que pretesament perseguien els guionistes polítics de la falsa Operación Palace.

I encara més qüestions. La base sobre la qual s'assenta una ficció és la clàssica formulació que exigeix al creador la suspensió de la incredulitat del lector o de l'espectador. Establir un marc on la trampa és versemblant. Évole no va jugar a aquest joc perquè no va advertir (o no ho va fer amb contundència) sinó que va optar –no tenia potser més remei– per fer progressar la incredulitat a mesura que avançava el fake.