Res a fer: sí i sí
Sentit el discurs de l'estado de la nación de Mariano Rajoy (de la seva nació) hom veu més clar que mai que no hi ha res a fer. Sols cal veure el líder de la tercera via dels poderosos catalans, Josep Antoni Duran i Lleida, qui, resumint la intervenció de Rajoy, ha dit: Una, grande y libre. Aquesta és la realitat que avui ha d'afrontar el poble de Catalunya i no sols els sobiranistes sinó tots els ciutadans. Sols els seguidors del “noi en pilotes” i de la “dama de la Camarga” segueixen pel camí del no, de la crispació i del dogma de fe de la Constitució Espanyola. La Catalunya de tradició democràtica només té un futur: el dret a decidir i pactar un divorci amb les millors condicions possibles.
L'Estat està neguitós: cap ni una de les seves campanyes i estratègies no arrela en la ciutadania catalana i totes les actuacions de masses que intenten fan el ridícul i queden en la marginalitat. Això ha obligat el cap de l'Estat i el seu hereu a fer una operació d'acostament a la realitat catalana: tard, massa tard. Fa uns anys el meu referent, Xabier Arzallus, va fer un article molt important al diari Deia que parlava del pacte amb la corona. Setmanes després, a La Vanguardia, jo mateix vaig publicar un article sobre la possibilitat d'un pacte amb la corona. Llavors, el mestre i el deixeble proposaven el mateix: que la corona espanyola fes com la britànica o la belga, potser en aquell moment encara hi érem a temps, ja que la corona espanyola tenia prestigi. Avui, però, ¿què pot oferir una institució decrèpita, sense autoritat política ni moral, als catalans? Amb un cap d'estat que també diu i repeteix una e indivisible i a qui mai no se li ha acudit plantejar un estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic amb l'arbitri i garantia de la corona. Tot aquest és el passat que hauria pogut ser...
Ara, El 2014, la realitat és que el poble de Catalunya s'ha desenganxat d'Espanya, del projecte plural inexistent espanyol, i les noves generacions volen construir la seva pròpia nació, el seu propi projecte, i tenen la il·lusió col·lectiva i irrevocable de fer-ho: això no té aturador. I encara més: ells ho saben. L'Estat ha renunciat –com jo ja havia dit en diversos articles– a la pastanaga. L'única oferta que aquest podia fer és una pastanaga podrida, ja que passaria massa temps amb tot l'entramat jurídic i constitucional que forma la gàbia espanyola i que consolida allò d'una, grande y libre. Com a últim instrument, l'Estat i els poders fàctics estan intentant acollonir la casta catalana dels entorns del Círculo Ecuestre i altres sectors dretans de la nostra alta societat per tal de frenar el president Artur Mas. Pobra gent... no han entès res si creuen que el problema és el president. No veuen la realitat: el president l'única cosa que ha fet és posar-se al capdavant, de manera conseqüent, de l'onada de canvi generacional i de tot el país que vol dignitat, democràcia i ésser. Potser si entenguessin això també comprendrien que ni els Rosell ni els Quatrecasas ni els Godó no representen res per a la immensa majoria del poble de Catalunya. Ja no som al segle XIX ni al XX i aquests sectors mereixen, evidentment, respecte, però són una rèmora del passat. El vot d'un ciutadà, a dia d'avui, ja sigui soci d'Òmnium Cultural o de l'Assemblea Nacional Catalana o de qualsevol altra associació cívica, cultural o esportiva (per posar uns exemples) té tant valor que el vot dels Rosell, dels Quatrecasas i dels Godó.
L'Estat, doncs, ha fracassat rotundament i el país ja no creu en ell ni en el seu projecte. Les seves estratègies han fracassat una rere l'altra: ja no els queda més que usar les clavegueres insensatament i irresponsable per tal de generar violència. Però això no ho faran, no ho poden fer. Perquè tant la nostra societat com la seva policia ho tallarien de soca-rel i perquè l'opinió pública internacional ens donaria la victòria política i moral. És vital, doncs, que portem el conflicte Catalunya-Espanya al marc internacional. També en aquesta estratègia estem obtenint, dia rere dia, més reconeixement i credibilitat ja que els principals diaris del món, majoritàriament, no s'han cregut els argumentaris del ministre d'Exteriors, José Manuel García-Margallo, i menys encara les campanyes intoxicadores dels serveis d'intel·ligència espanyols els quals no se'ls ha cregut ni els mateixos serveis dels països europeus o aliats de l'OTAN.
Europa demana diàleg, negociació. I d'aquesta manera reconeix a Catalunya la seva personalitat política i el seu dret a decidir. Cal que les autoritats espanyoles preparin una proposta de futur pel dia després de la consulta perquè els catalans, dia a dia, ens adonem que el sí i sí és la solució no pas a tots els problemes però sí a decidir el nostre futur i com el volem construir. Volem votar, doncs. I que no s'atreveixi ningú a usar clavegueres, poderosos o quintacolumnistes per a impedir-ho. Democràcia, democràcia i democràcia.
