Fer esport

Els esdeveniments recents a Ucraïna han fet ombra a un incident menor però tanmateix revelador que va tenir lloc a Sotxi, fa una setmana: quan les Pussy Riot van intentar fer-hi un mini-concert anti-Putin a l'aire lliure, els policies que patrullaven per la ciutat olímpica les van fuetejar (amb fuets nuats, dissenyats per xurriaquejar cavalls) abans de llançar-les a terra i donar-los cops de peu. No seria el primer cop que la imatge d'esportivitat i alegria universal –que, des que tinc memòria, tots els països amfitrions dels Jocs Olímpics intenten transmetr– hagi estat malmesa per la supressió diguem-ne poc esportiva d'una protesta política. A Seül, per exemple, el 1988, els estudiants i altres manifestants van convertir el país sencer en una batalla campal en contra del règim assassí de Chun Doo-hwan i els pelegrins olímpics de l'època es trobaven envoltats de gasos lacrimògens dia sí i dia també. Fins i tot a Catalunya, on els Jocs del 92 semblaven tenir lloc en una bassa d'oli polític, les autoritats sentien la necessitat de detenir i torturar més de 20 militants independentistes.

No obstant això, el COI continua castigant tots aquells que s'atreveixin a barrejar l'esport amb la política: una proscripció ben política en si mateixa, ja que significa tractar tothom exactament com si fos ciutadà d'un estat totalitari (si no, que ho preguntin als atletes ucraïnesos als quals el COI va prohibir de portar braçals negres mentre més de 80 dels seus compatriotes morien al centre de Kíev). Amb el pas del temps, de fet, els jocs olímpics –amb tanta pseudo-neutralitat farisaica i tantes mesures de seguretat criptoabsolutistes (i tantes mascotes nècies)– s'estan convertint en uns espectacles cada cop més prescindibles. Una possible solució seria limitar la participació en els Jocs futurs a aquells països que no hagin comès cap abús (recent) dels drets humans. Així mateix, podríem mirar com els països escandinaus juguen contra Nova Zelanda i Holanda. I llestos.