La cultura no ens salva

L'anomenat procés sobiranista, que potser més afinadament mereixeria el nom de procés de radicalitat democràtica, ha comportat molts efectes col·laterals. Entre d'altres revelar un cop més els manifestos límits de la cultura. És inevitable preguntar-s'ho: ¿com pot ser que la intel·lectualitat espanyola hagi donat una resposta tan pobra a la magnitud i actituds que un procés d'interpel·lació democràtica com aquest exigia? Cal reconèixer-ho sense cap lluc d'ironia maliciosa: entre la intel·lectualitat espanyola hi ha noms lluminosos, gent cultíssima, artitzant, de primer nivell planetari i de trajectòria civilitzadora. Així doncs: ¿com pot ser que aquests intel·lectuals no hagin aprofitat el corrent de fons d'aquest debat per assentar de manera pragmàtica tantes i tantes florides digressions sobre civilitat? ¿Per què no han volgut empènyer Espanya cap a una segona Transició evolucionada? El cas és que aquest pas no s'ha fet perquè no hi havia les condicions culturals i intel·lectuals necessàries. Els intel·lectuals espanyols han preferit aferrar-se a un vell sentit patrimonialista de la política, a la intoxicació del llenguatge (associant sobiranisme amb totalitarisme, nazisme o hipnosi col·lectiva), i també han preferit reemplaçar l'argument per l'èmfasi (d'aquí aquesta apel·lació monomaníaca i exclamativa a la llei!, l'ordre!, la Constitució! i la legalitat vigent!). És hora de despertar d'un somni tan bell com mentider. Cal deixar d'imaginar que la cultura és un olimp paradisíac on senyoregen l'entesa, el rigor, les formes amables i el respecte per l'altre. Lliçó recordada: la cultura no necessàriament ens salva. Però tampoc ens enganya. De fet, aquest atrinxerament de la intel·lectualitat espanyola torna a demostrar que hi ha molts documents de la cultura que precisament ens ensenyen a desconfiar d'una platònica naturalesa salvífica de la cultura.