la crònica
Serveis asocials
Si el pare no hagués tornat immediatament per assistir a l'entrevista, aquests dos vailets de 12 i 17 anys ara ocuparien plaça en un centre de menors. La treballadora dels serveis socials del meu poble hi estava decidida. Havia entès que allò era una clara situació de desemparament i, en defensa de l'interès suprem dels infants, havia activat el protocol. A casa no hi trobava ningú i el germà gran, a vegades, feia tard a l'institut. De fet, els veïns i les persones que coneixem la família sabíem que el pare havia marxat temporalment al país d'origen per reunir-se amb la mare, a qui no permeten reagrupar. Sabíem que els fills de 12 i 17 anys s'havien quedat amb els seus germans de 19 i 21, i que el pare havia pactat amb la veïna que en tingués cura, després de descartar el trasllat a la casa d'una germana per evitar el canvi d'escola. De fet, els mestres del petit s'havien entrevistat en un parell d'ocasions amb la veïna responsable, havien observat que el nen anava més polit i que, finalment, portava l'esmorzar cada dia. Circumstàncies que la treballadora dels serveis socials desconeixia perquè encara no havia parlat amb les mestres i perquè, tot i que fa una eternitat que treballa al poble, no manté cap connexió amb la societat civil que el forma. Ella, fredament i fermament, des de la certesa de la seva experiència professional, m'assegurava que els germans adults no se'n podien responsabilitzar perquè no tenen la documentació en regla, i aquesta qüestió administrativa es veu que afecta els lligams familiars, i que la veïna era impensable que se'n fes càrrec per raons evidents que a mi se m'escapaven. Potser perquè és negra i pobra, i hi ha qui creu que els negres i pobres van justos de sentiments. El pare, deia, abans de marxar hauria d'haver lliurat als serveis socials un escrit signat davant de notari en què cedís temporalment la tutela, com deuen haver fet tots els lectors que en alguna ocasió s'han trobat en un cas similar. El meu poble conserva encara una certa dimensió humana i som molts els que ens coneixem recíprocament les misèries, i és des d'aquesta perspectiva absolutament subjectiva que em sento capaç d'afirmar que l'habiten centenars de criatures molt més desemparades, algunes de les quals amb Wii i Iphone d'última generació a casa. “Què és el desemparament?”, li vaig preguntar. “No tenir qui vetlli per tu, qui t'acompanyi, alimenti, eduqui i procuri una formació integral”, em va dir més o menys. “Doncs mig país està desemparat”, vaig replicar. No era la seva percepció.
És probable que ho afirmés convençuda i que actués simplement per sentit de la responsabilitat. També és probable que no s'adoni que la seva percepció està amarada de prejudicis i que ha desenvolupat una preocupant durícia emocional. Quan esperes polítiques públiques per compensar les desigualtats i les injustícies, és desolador veure com, després de deixar-les sense personal, programes i recursos, després d'abandonar els més humils a la catàstrofe provocada pels més poderosos, malbaratem esforços procurant internar vailets que no estan més desemparats que la meitat de la població, en centres que mantenim, aquests sí, absolutament desemparats.