Dignitat

És evident que aquest divorci no serà de mutu acord i que viurem moments tensos. La nostra consigna és mantenir la calma, i, per tant, la dignitat. Plouen insults que et fereixen l'ànima, alguns pronunciats per catalans. Veges què hi farem. I he sentit una cançoneta sobre “la roja” que m'ha gelat el cor: és com un himne de la legión, com una marxa militar.

Però quan gosen ficar-se en l'ànima d'aquest poble: la seva llengua, o lo riu, aleshores ens posem en acció. Els irresponsables que cometen aquests tropells gaudeixen del poder de l'Estat, de la immunitat més absoluta (quan la revisió del procés a Puig Antich? A Companys? A tantes altres víctimes?), i d'una majoria absoluta que els fa mirar Catalunya com el seu territori de caça.

I tanmateix, amb aquesta horrible crisi mil vegades negada, continuem treballant, ideant, modernitzant-nos, apostant per les noves tecnologies, creant. I aquesta delmada cultura s'aguanta dempeus, i encara pots veure algun espectacle de categoria en la nostra llengua, i pots llegir alguns llibres meravellosos i escoltar classes i conferències de molt de valor, i podem presumir de savis internacionals, com Joan Massagué, d'homenatjar Espriu i Vinyoli, de recordar músics com Morera o Pahissa.

Hi ha excepcions, és clar. Parlo de Jordi Évole que s'ha burlat del meu horror aquella nit infausta. M'ha entristit, perquè si es pot burlar d'això, ¿per què no abonar la teoria del negacionisme, que el faria més famós encara, que és del que es tracta? O podria, tot i que ja s'ha fet, fingir que mai no es va trepitjar la lluna, que era un muntatge. Què importa el periodisme? Wells va inventar uns marcians, no va fer broma sobre persones reals que realment ens han martiritzat quaranta anys. On és l'Évole del metro de València? Tot s'hi val? Tot pel share? Senyor Évole: missió complerta: tants dies després encara en parlem. I com que ja és una patum, li han sorgit imitadors per tot arreu. Necessitem naftalina.