Escàndol

Sentiu vergonya aliena? És horrible, i no sempre tens un plaid per amagar-t'hi a sota. L'escàndol literari suposa un rebombori bo quan llegim una genialitat (Quin escàndol!) o bé vergonyós (Quin escàndol...). En menys de tres dies he llegit dos llibres escandalosos: Dies de frontera, de Vicenç Pagès Jordà, i Tota aquesta gent, d'Isabel-Clara Simó. El primer, premi Sant Jordi, és escandalosament bo. El segon, darrer recull de contes de la d'Alcoi, és un escàndol repulsiu. En el planeta llibre –i de l'art en general– l'escàndol va lligat a un concepte tan nostrat com el de presa-de-pèl. Si Pagès Jordà ens fa fruir amb una ironia només seva, i exposa una meditació generacional i uns personatges molt ben parits, la senyora Simó vol que siguem com la colla de fracassats decimonònics que naveguen pel trauma, es diuen Dorotea o Paquita i pensen que els consoladors són així com humiliants. Mentre Pagès Jordà impulsa el llenguatge amb l'humor d'un narrador lúdic com Diderot i edifica un món com Rayuela, crea biografies i secundaris de luxe, i juga amb la realitat d'una frontera, la Jonquera, i la ficció d'una història d'amor i desamor, la Simó no se sufoca en titllar els homes de “porcs”, “malalts”, “violents”, “inútils”, “idiotes, subnormals i maricons de merda”, “cocaïnòmans”, “pederastes”, “covards” o “ases”. Pagès comença amb un petó enmig del carrer, suspès en el tràfec, com en les fotos de Doisneau o d'Eisenstaedt o de Jorgensen. Simó arrenca amb un “Si em moro aquesta nit”, que ni frega el “Quantes vegades aquesta nit he ensopegat amb tombes!” de Shakespeare. Si ell afirma que “tenir un fill és l'únic que dura per sempre”, ella opina que “un part és un acte de violència antinatural”. Hi ha relliscades que propulsen un muntatge textual contemporani i relliscades que enfonsen una obra en la més escandalosa misèria.