L'etern retorn

L'aprovació del nou pla hidrològic per part del govern espanyol i la nova envestida contra el cabal de l'Ebre té l'esfereïdora propietat de col·locar el marc del litigi polític al mateix lloc on era fa quinze anys. El conflicte de l'aigua, les agressions a la llengua, el dèficit fiscal, la deixadesa en les infraestructures amb un corredor mediterrani que continua sense funcionar pels segles dels segles, l'etern retorn dels debats és una prova palpable de la inoperància de l'autonomisme, de la perversió d'una Transició que no va tocar l'estructura profunda d'un poder associat a l'integrisme d'Estat, del fracàs d'una generació de polítics a Catalunya que, també cal dir-ho tot, representaven la covardia, el temor i els autoenganys que regnaven en la societat.

El balanç de gairebé quatre dècades de desencentralització territorial ha estat miserable, sobretot en termes de reconeixement de la pluralitat nacional i amb una permanent agressió a qualsevol intent de reforma que garantís un àmbit de decisió, una quota de recursos o una expressió de dignitat col·lectiva. Però la manca d'agosarament dels nostres dirigents té una part principal en la responsabilitat de l'immobilisme. La Catalunya plena requereix una ruptura i que continuem atrapats en l'esbarzer de les mateixes qüestions posa de manifest que aquesta ruptura no s'ha produït. El més inquietant és que, malgrat la pressió social, la classe política catalana actual tampoc no sembla que estigui disposada a assumir el repte.

Han sortit milions de persones al carrer dues vegades per reclamar la independència en mobilitzacions que no tenen parangó a Europa, els resultats electorals confereixen una àmplia majoria de partidaris d'un canvi de marc polític, però encara és hora que aquests dirigents tracin una escletxa per la qual es pugui copsar la voluntat de desobediència i de fundar un ordre nou. De moment la resistència no ha quallat en cap àmbit: ni en el de la llengua, ni en el de la retenció de recursos, ni en el de la defensa de l'autogovern. Cada cop que es produeix una nova escomesa per part de les institucions espanyoles el Parlament i el govern de la Generalitat opten per presentar un recurs d'inconstitucionalitat davant del Tribunal Constitucional, que s'arrenglera amb la posició de la majoria espanyola per consagrar una nova laminació de l'autonomia. En altres paraules: les institucions catalanes encara no han deixat mai de confiar en la legalitat espanyola, ni tan sols en un tribunal principal agent del fracàs de la reforma estatutària, origen de la nova ofensiva contra la llengua i darrera garantia de la indissoluble unitat de la nació espanyola.

Si després de dos anys d'ençà de la manifestació de l'Onze de Setembre de 2012 i després de quatre de la manifestació de rebuig a la sentència de l'Estatut encara no s'ha produït cap insurrecció sembla molt poc plausible que ara s'estigui enfilant el camí per perpetrar-la. La voluntat d'organitzar una consulta unilateral contra el sistema constitucional espanyol seria la pedra de toc, però fins i tot la setmana passada el president de la Generalitat ja semblava insinuar a la sessió de control que unes eleccions serien la resposta al bloqueig de la consulta. Qui confiï que aquestes eleccions alternatives (mal anomenades “plebiscitàries”) seran l'avantsala d'una declaració d'independència que es pregunti si la majoria política, que ha estat incapaç de celebrar un referèndum sense l'autorització d'Espanya, serà capaç de declarar la independència contra Espanya i amb una comunitat internacional que es mantingui a l'expectativa. En definitiva, des de la ciutadania caldrà plantejar a la classe política que concorri en la propera convocatòria electoral si estan disposats a un canvi radical o si hem de continuar bregant amb el pla hidrològic, la immersió lingüística o l'espoliació del vuit per cent del PIB per una llarga temporada i, probablement, amb la mateixa nul·litat de resultats de sempre.