Carod-Rovira, 2014
Fa cinc anys que Josep-Lluís Carod-Rovira em va obsequiar un llibre seu que s'havia editat no feia gaire. El seu títol era prou entenedor: 2014, que parli el poble català. De la dedicatòria, com sempre amb la companyia d'una esquemàtica estelada, m'afalaga molt que em declari “irreductible” i “còmplice”. Poques vegades m'he sentit tan afalagat.
Tal com diu la “Nota preliminar” de la segona edició, que acaba de sortir de les benemèrites premses lleidatanes de Pagès Editors, l'obra va ser originalment “titllada de fantasiosa per uns, desconsiderada per altres i llegida amb atenció per una minoria”. Una vegada més, aquest servidor estava amb la “minoria”.
Malgrat que ja era clar aleshores que l'independentisme dels catalans creixia, que podia esperar-se que en un any emblemàtic com aquest ho faria més, que davant del meu llit hi tinc un cartell que diu “Catalunya 2014, la victòria és nostra” i que, pel que fa al sobiranisme, més aviat peco d'optimista, la veritat és que poc m'esperava que s'hi arribés amb una majoria tan gran.
He de confessar que, fa cinc anys, violant els drets d'autor, en vaig traduir a l'espanyol de Mèxic algunes parts, per fer-ne ús públicament quan he pogut parlar del tema.
Els darrers dies hem vist amb gran goig que, de la segona edició, ja se n'han fet dues reimpressions i que s'ha anat presentat a un reguitzell de llocs amb un èxit extraordinari, agrupant fins i tot catalans que encara no fa quatre dies pensaven que les idees d'en Carod-Rovira eren pròpies d'un somniatruites.
Quina és la gràcia principal d'aquest llibre? Doncs que hom pot trobar-hi respostes a preguntes que angoixen la societat catalana i idees ben precises del que més li convé. Però n'hi ha més que se sintetitza en la idea i la vocació d'una “identitat nacional catalana renovada, posada al dia, oberta, resultat de la fusió de la identitat herència i de la identitat cívica”; és a dir, el reclam d'un “país inclusiu, obert... com a expressió de tota la societat”.
Respectant les raons que alguns tenen per ser-ho, cal dir que entre els catalanistes s'hi troba de vegades un exclusivisme que més aviat fa mal. Recordo per exemple un distingit escriptor valencià que a Guadalajara, durant la Fira del 2004, davant de les càmeres de TV3, en preguntar-me jo mateix si els mexicans que escrivíem en català podíem considerar-nos part de la cultura catalana, va manifestar categòricament que no. Diverses vegades me n'he sentit de marginat, fins i tot quan algú, volent ser amable, m'agraeix que parli català “sense ser-ho”.
En canvi Carod-Rovira diu: “És català qui en vol ser, hagi nascut on hagi nascut, parli la llengua que parli a casa, dugui els cognoms que dugui.” Catalunya l'hem de re-fer entre tots... els que se senten catalans només i aquells que se senten catalans també.
M'il·lusiona molt que aquest home torni a la palestra social com el que és: un inavaluable catalanista, ja alliberat d'etiquetes partidistes que més aviat fan nosa, per esdevenir un autèntic dirigent d'aquesta Catalunya que ha d'aglutinar a tots: els de dintre i els de fora –com jo– i els nouvinguts i els que tenen el suport de vàries generacions i de molts i molts anys de ser independentistes –també com jo–.