El que guardem

Aquest cap de setmana hem fet endreça al garatge de casa. Això vol dir que t'has d'encarar a hores de feina i pols, a munts d'andròmines i trastos, i que t'has d'enfrontar al teu passat. La majoria d'objectes els tenim oblidats i potser ni recordem per què són allà. No tot és fruit del trasllat del pis nou al vell. N'hi ha que hi són per dret propi. És natural, ho hem fet tota la vida per aquell sentit de la propietat, tan humà, que ens agrada guardar i sovint som el que guardem, ens podríem explicar a algú d'un altre planeta només a partir del que hi ha a les golfes. Resulta, però, que arriba un dia que t'has d'arremangar i fer dissabte amb resultats incerts. Alguns els llences, d'altres et tornen a enamorar i els dónes una nova oportunitat, amb el risc que acabin ocupant un lloc al nou traster! Perquè no tot es pot revendre a internet. Segons una enquesta recent, les nostres cases –golfes i garatges, bàsicament– atresoren objectes per valor d'uns 500 euros de mitjana. Però aquest dissabte, mentre traginava caixes cap als contenidors, pensava: “Què diferencia una andròmina d'una joia, un tresor d'un trasto?” És igual que estiguin intactes, immaculats, inservibles o atrotinats, convindrem que el que els fa immortals sense que el pas del temps els hagi esgarrapat ni una mica és la història que hi ha al darrere, el que representen o representaven, allò que en diem valor sentimental. Mai és tard per aprendre, i aquests dies he entès que cada una d'aquestes coses que he llençat i que havia guardat fins ara està lligada a uns records. Records que continuaré tenint encara que m'hagi desfet físicament de determinats objectes. El buit, el forat, només ha quedat a les lleixes, però en la meva memòria he aconseguit desempolsegar-los i ara això em permet tenir-los més vius i més presents que mai. Perquè, què seria de nosaltres si perdéssim el record, no del que guardem, sinó d'allò que llencem?