La Florida d'Europa
Per què ens captiva tant aquest model? Doncs perquè és simple i inhibeix la reflexió
Hi ha alguna cosa de dejà vu en el debat sobre BCN World. I és que el que sabem del projecte és poc, recorda el conte de la lletera i el que intuïm no ens agrada. Diguem que tot plegat no sembla un pas endavant gaire meritori respecte al model econòmic de turisme massificat, sol i platja, promocions immobiliàries i ampolles trencades pel terra que tants grans resultats ens ha dut. Un paisatge de fons que, em perdonarà el lector, lliga prou i massa amb els cursets d'emprenedoria per a professionals del sexe que aparentment s'entreveuen com una sortida laboral possible en els temps que corren. Realment, no podem oferir res més als nostres aturats? Val la pena crear zones de permissivitat i marcs reguladors ad hoc (fora la llei del tabac, fora la llei d'horaris comercials, més beneficis fiscals i vostè dirà) per això? Per aconseguir què, exactament? Una rèplica de Florida amb tocs de zona especial de treball com les del Nord de Mèxic? No sé si el viatge paga la pena, sincerament.
És clar que, quan els dubtes et tenallen, et fas dues preguntes. No m'estaré deixant anar per un moralisme antic, burgès i acomodat? En l'altra direcció, seguint un clàssic de la psicologia social, el de l'efecte ramat: no estarem tots plegats, un cop més, sent part d'un gran miratge col·lectiu que ens empeny endavant, encara que al fons hi hagi el precipici? I és que, prou que ho sabem, competir amb els rècords del nombre de turistes; amb la capacitat de pressió dels gremis i, sobretot, amb la inèrcia i la inacció política d'anys no és tasca simple.
Els recomano un antídot, el recent llibre de Miquel Puig: La sortida del laberint. El camí per superar la crisi creant llocs de treballs decents. Un llibre que hauria de ser de lectura obligada per a més d'un. També un llibre que no haurà caigut bé a tothom i que, per això mateix, probablement no n'hem sentit a parlar prou. El llibre agafa dades comparades de l'Estat i d'Europa, busca relacions i fa que les xifres cantin. Què hi trobem? Doncs casos paradoxals. Pel que ens ocupa, el més revelador és el de les Illes. Amb dades de 1994 a 2013, per mitjana és la comunitat que més llocs de treball ha creat. També és de les que més atur ha generat; més mà d'obra immigrant no qualificada ha incorporat; més ha vist caure el seu PIB per càpita i la que ostenta el lamentable rècord en taxa d'abandonament escolar de l'Estat. Amb sobrequalificació laboral inclosa. Ho poden salpebrar amb requalificacions i corrupteles diverses. El cec en el país dels bornis, vaja. Tot plegat, gràcies a què? Doncs gràcies a la incapacitat de generar llocs de treballs qualificats que cobreixin les expectatives d'una població formada que ara ha d'emigrar. És el que Puig anomena el model de creixement extensiu: créixer fent el mateix que hem fet tota la vida. Més paletes i cambrers i a sobre mal pagats. Un model pel qual no cal innovació ni invertir gaire en educació.
Això és el que més d'un tenim darrera l'orella quan sentim el conte de fades de BCN World i ens ve al cap la imatge del magnat Adelson. Per què ens captiva tant aquest model? Doncs perquè és simple i inhibeix la reflexió. El model de sòl i sol sorgeix de la tan humana mandra de pensar alternatives i confrontar-nos als interessos creats. Massa feina i maldecaps. Al capdavall, una nova prova de la maledicció dels recursos naturals. Com buscar res més quan ja ets la Florida d'Europa? Un model que tenim per mà i del qual ens canten les virtuts cada dia. Massa maco. Si no fos pels seus migrats resultats, diríem que perfecte.
