Una jaqueta de cuiner

En l'excel·lent Sense ficció de TV3 dedicat als tres germans Roca hi ha moments entendridors, divertits, evocadors, alliçonadors i emotius. Revisitem la figura dels tres fills d'en Josep i la Montserrat des de la perspectiva més íntima, tant pel que fa al procés creatiu com al lligam que estableixen dia a dia amb una tradició que és a l'origen de les seves respectives carreres. M'agradaria destacar, però, una escena, dos instants, que em sembla que és il·lustrativa del seu tarannà i alhora ens il·lumina sobre els secrets d'una aventura inaudita, que ho és perquè es fonamenta, sobretot, en un deliri racional, en una planificació embogida, en la voluntat fèrria de llevar-se cada dia amb l'obligació de fer la feina que toca. Mai no insistirem prou en les arrels que els van conformar, és a dir, que els van donar una forma adequada, la que ells mateixos han polit i sofisticat no solament amb la tècnica sinó amb el desig constant d'anar més enllà, de procurar arribar a allò que El somni –la seva irrupció en el món de la performance i el cinema– exemplifica, pronostica i assevera: la totalitat, l'òpera culinària com a magma que aglutina disciplines, percepcions i acostaments a l'eclosió dels sentits.

L'instant de què volia parlar és el del dia que Joan Roca cuina un arròs amb la seva filla. Sols, enmig d'un Celler desert i amb pausa, amb una llum tènue, discreta. Tota la cuina –que revoluciona el món– per al pare i la filla, ara convertida no pas en un santuari gastronòmic sinó en l'espai amable on una filla i un pare enllacen les anelles de la cadena del temps. Una cadena que es torna evanescent –suspesa en la incertesa del futur– quan l'àvia entra al menjador, mentre mengen l'arròs, amb la primera jaqueta d'en Joan, feta a mida, quan era petit, a ca l'Oriol Carbó de Girona. “Per qui serà?”, pregunta. Tots els reconeixements mundans s'esvaeixen davant la senzillesa antiga d'aquest gest.