Mones

L'endemà que Oriol Junqueras anunciés el fitxatge d'Ernest Maragall, el president de la Fecac va titllar de mandrosa i de racista una persona tan educada i tan treballadora com la Montserrat Carulla. Aquest és, em sembla, un dels objectius que perseguia el fitxatge de l'exconseller del tripartit: anar despullant a poc a poc la mona. Tot i que a can PSC diguin que els és igual, la incorporació de Maragall a les files d'Esquerra és el moviment més important que s'ha produït a la política catalana des que el president Mas va anunciar el seu compromís de celebrar un referèndum. La figura de Maragall fa ràbia no sols dins del PSC, sinó també en l'entorn convergent més díscol, que un dia et vota CiU i un altre, Esquerra. Junqueras sap que, per tal que el camí cap a la independència tingui possibilitats d'acabar bé, Esquerra no pot créixer aprofitant-se de les contradiccions dels convergents. Jo diria que el líder d'ERC té clar que, ara mateix, ell no podria liderar un procés separatista perquè, per raons històriques que no cal explicar, ni té quadres massa experimentats, ni el seu control sobre el partit és prou sòlid, ni les posicions sobiranistes dins de CiU estan completament consolidades. Tot i que Maragall no és un signe de renovació, compleix la funció per a la qual està pensat el seu fitxatge: d'una banda, contribueix a fer més difícil que Pere Navarro pugui atribuir-se sense fer el ridícul una continuïtat amb el catalanisme; i, de l'altra, obre una veta de creixement per a ERC més realista, que substitueix el discurs d'aviam qui té més collons i és més patriota per la confrontació d'imaginaris en l'eix esquerra-dreta, que fins ara era terreny dels espanyols. I aquesta és la jugada: el fitxatge de Maragall protegeix Mas dels que el volen fer descarrilar i assegura un creixement ordenat per a Esquerra. No és un fitxatge que busqui vots, sinó posar el partit en la situació de créixer en la direcció correcta –sobretot si el plet amb Madrid s'allarga.