Que siguin europees
S'acosten les eleccions europees i tenim l'oportunitat de situar el debat polític en una escala global. Aquesta és l'escala que explica la major part dels nostres problemes (aigua, energia, economia, ocupació) i l'espai on hauríem d'anar a cercar les solucions (polítiques ambientals, de cohesió, de desenvolupament). Sóc conscient de la pressió que els debats catalans exerceixen sobre les eleccions europees, però també de la necessitat de traslladar la política a un àmbit crucial per construir un futur de benestar. No té massa sentit declarar-se europeista convençut per, tot seguit, no parlar d'Europa ni durant les eleccions europees.
Ja fa més d'una dècada, el sociòleg alemany Ulrich Beck ens indicava com, situats en el tombant del mil·lenni, l'essència del poder radicava en la “capacitat de marxar”. Així, en un món globalitzat, els actors econòmics mostren el seu poder a través de la seva manca d'arrelament territorial o, altrament, de les possibilitats que tenen de desplaçar-se quan aquest no els ofereix les condicions desitjades. El poder d'aquests actors és tal que no els cal ni negociar, doncs en tenen prou deixant clar que o bé s'accepten les seves condicions o ja trobaran un altre lloc on ho facin. En canvi, explicava el mateix autor, la política està ancorada al territori, sense cap possibilitat de marxar. El seu poder, conseqüentment, és minso i limitat. La política, reclosa en unes fronteres que redueixen els seus marges de maniobra, és una mena d'equip de segona regional obligat a jugar la Champions. I sempre perd. En aquest partit desigual entre actors econòmics i polítics, sovint es qualifica els primers de competents i els segons, d'incompetents. Em sembla una generalització abusiva. En canvi, allò que efectivament els diferencia és que uns són imponents i els altres són impotents. Uns tenen poder i els altres no.
Davant d'aquesta situació, les permanents reclamacions a la política per tal que abordi satisfactòriament els múltiples assumptes que ens preocupen és com demanar peres al pomer. De fet, per reblar el clau, bona part de les estratègies dels darrers temps més que reforçar el poder de la política tendeixen a debilitar-lo, limitant encara més la seva capacitat de resposta. És freqüent, així, respondre a la impotència de la política buscant consol en escales locals. Els refugis comunitaris a través dels quals es despleguen múltiples experiències d'innovació social (horts comunitaris, bancs de temps, cooperatives de consum) són respostes que, tot i els seu indubtable valor, se situen en una escala que les fa impotents; incapaces de fer ni tan sols una petita esgarrinxada als actors econòmics que acaparen el poder global.
De manera similar, resulta sorprenent com en aquest món global proliferen les invocacions nacionals. I no em refereixo només a Catalunya i Espanya. La política es refugia en banderes que representen ancoraments territorials, proclamant així la seva incapacitat per jugar la Champions i la seva impotència per resoldre els problemes de la ciutadania. Una estratègia de refugi que, com en el cas anterior, consisteix finalment a acotar el poder de la política (territorialitzada) i entronitzar el poder de l'economia (globalitzada).
Les properes eleccions són europees i ens ofereixen la possibilitat de traslladar la política a una escala global, de construir un poder capaç de jugar un partit més equilibrat amb aquells actors que avui estan definint les dinàmiques dels nostre món globalitzat. Malmetre aquesta possibilitat convertint –ara i sempre– les eleccions europees en un moment electoral on tractem assumptes d'escala local o nacional, fa un flac favor a les possibilitats d'abordar els grans reptes que tenim com a societat. Quan tenim la possibilitat d'augmentar l'escala de la política, sembla que ens entestem en tornar a reduir-la. Després acusarem als polítics d'incompetents, però abans, nosaltres mateixos els hem condemnat a la impotència.
