Crimea
Situada al nord del mar Negre, Crimea ha estat un encreuament de pobles, d'influències i de colònies des de l'antiguitat: escites, grecs, gots, huns, romans, bizantins, magiars, mongols, petxenegs, cumans i tàtars (tots tres de llengua turca), genovesos, venecians, armenis, àrabs... L'expansió de l'islam entre els tàtars de Crimea data dels segles XIII i XIV. Finalment, entre 1771 i 1774 el khanat de Crimea (des del segle XV hi governava una dinastia descendent de Genguis Khan) fou ocupat per Rússia i l'imperi otomà renuncià a la sobirania sobre la península. El 1783 Moscou s'annexionava Crimea.
La revolució d'octubre de 1917 donà pas, el març de 1918, a la constitució de la República Soviètica de Taurida. D'existència efímera, ja que l'abril d'aquell mateix any els alemanys ocupaven la península, que abandonarien al novembre, poc abans del desembarcament aliat el desembre de 1918. Es constituí un govern blanc proaliat que va sucumbir davant l'Exèrcit Roig. L'abril de 1919 es proclamava la República Socialista Soviètica de Crimea, que al juny era ocupada per l'Exèrcit Blanc (anticomunistes) fins que el novembre de 1920 la península passava de nou a mans soviètiques. La Segona Guerra Mundial també afectà directament Crimea, que fou ocupada pels alemanys (de setembre de 1941 a maig de 1944). Poc després, Stalin deportava milers de tàtars de Crimea cap a l'Àsia Central acusats de col·laboracionisme amb els nazis. El febrer de 1945, els líders aliats (Joseph Stalin, Franklin D. Roosevelt i Winston Churchill) es reunien a Ialta (Crimea) per pactar el futur de l'Europa alliberada, la constitució de Nacions Unides i l'entrada de l'URSS en la guerra contra el Japó. Finalment, el 1954, Nikita Khrusxov cedia la península, on es troba la base naval russa de Sebastòpol, a la República Socialista Soviètica d'Ucraïna, que llavors formava part de l'URSS. En el procés d'implosió de l'URSS, Ucraïna esdevingué independent l'agost de 1991.
Tanmateix, la crisi actual no s'explica només per la turmentada història de la península. Cal situar-la en els nous aires de guerra freda que han sorgit del xoc d'interessos entre Rússia, la UE i els Estats Units. Vladímir Putin basa la seva política exterior a recuperar el paper de Rússia com a gran potència –si més no, regional– i a oposar-se a una nova expansió de l'OTAN i de la UE cap a l'est. El detonant ha estat l'oferta de Brussel·les a Kíev d'un acord d'associació. La negativa del corrupte règim de l'expresident Víktor Ianukóvitx donà origen a les protestes de la plaça Maidan (Kíev), que culminaren amb la fugida de Ianukóvitx i la formació d'un govern provisional. Per Putin això amenaça directament les línies vermelles d'influència russa, i la seva resposta ha estat l'ocupació militar de Crimea i la convocatòria d'un referèndum per decidir el futur de la península. Ara per ara no es pot fer res per impedir l'annexió de Crimea a Rússia. La feblesa de la UE i dels EUA ha quedat en evidència. A més, Putin té a les seves mans la clau dels gasoductes que abasteixen gran part de l'Europa central i oriental.
Una crisi geopolítica que el govern espanyol matusserament ha intentat aprofitar comparant el referèndum de Crimea amb el procés català. S'oblida Rajoy que el caràcter democràtic dels actors polítics es defineix no pels fins, sinó pels mètodes que s'utilitzen per aconseguir-los i que, evidentment, descarten tot ús de la violència. Ras i curt, les aspiracions d'una part de la població de Crimea de formar part de Rússia –una altra qüestió és si aquesta és una aposta encertada– poden ser legítimes, però el que no és admissible és la realització d'un referèndum sota les botes de l'ocupació de l'exèrcit rus.
