Psè/Psè

Divendres de la setmana passada, sota el lema #Sí/Sí: raons per l'estat propi, CDC va celebrar un acte a Sant Joan de Mollet (el Gironès). L'orador, el conseller Santi Vila, va deixar de pedra els assistents quan, agradant-se, víctima d'una autopropulsió eufòrica, va confessar que “per salut mental” no va veure el debat entre Ada Colau, Carme Forcadell, Teresa Forcades i Muriel Casals, que, dos dies abans, Josep Cuní havia moderat en el seu programa a 8tv. No sembla un gran exercici de cultura política que tot un governant es vanti de prescindir del capital de reflexió que aporten aquestes quatre dones, tan dignes encara que hi puguis dissentir. Ni els principis elementals de respecte que mereixen les idees dels altres ni l'incitant i delicat moment que viu Catalunya, permeten enterraments de luxe com aquest que oficia el conseller de Territori i Sostenibilitat. ¿Amb quina llei de coherència es podrà demanar diàleg si, en els flancs interiors, practiquem l'hermetisme o el refús de trinxera?

Ho hem de tenir clar, amb una convicció democràtica insubornable: no hi ha ningú enraonat que sigui prescindible. L'argumentació és un instrument i, al mateix temps, una finalitat. Per aquesta raó, és clar, Santi Vila tampoc és prescindible. Ni mereix ser relegat perquè publiciti contínuament el seu idil·li amb Ana María Pastor; ni per fer-nos saber que, en la intimitat, Montoro “és una graaan persona”. El conseller ha de ser escoltat. I no mereix escorar-se en una postulació política personal cada vegada més acomodada en una cantarella victimista molt pròpia de la tercera via, que quan és qüestionada escenifica viure en la manca de llibertat d'expressió i en l'èpica autorecreativa de les heterodòxies perseguides. El leitmotiv de la tercera via hauria de ser, per salut mental i social, el d'explicar-nos com es materialitza. Perquè, vista la recentralització galopant, ni tan sols la primera via (la de l'Estatut) és possible.