Parlem-ne? ‘Ni hablar!'
Les llengües serveixen per a comunicar-se, però no només per a això. També són transmissores d'uns hàbits culturals i d'una certa visió del món, propis de la comunitat lingüística que té un idioma determinat com a propi. Tant la cultura que s'hi vehicula, com la perspectiva característica, no tenen per què representar un punt superior o inferior de qualitat, excel·lència o idoneïtat en relació amb altres idiomes, sinó que són l'expressió d'una diferència: la que correspon a cada llengua, dins el mosaic immens de llengües del món.
Fa anys, vam preparar un petit exercici comparatiu entre català i castellà que va acabar sent un divertiment. S'hi constatava com, en aspectes concrets, sense transcendència aparent, els dos idiomes optaven per unes solucions lingüístiques que, de fet, expressaven conceptes absolutament contraris per a referir-se exactament al mateix. La llista inicial d'una vintena llarga de casos, sense cap ànim exhaustiu, va tenir un cert èxit entre els professors de català per a adults i va circular profusament, sense citar-ne la procedència, tal com acostuma a passar. Fent-ne memòria, en recordo alguns casos que són il·lustratius no sols de la diversitat de perspectives a què al·ludia, sinó també d'una contraposició de punts de vista, absolutament oposats.
Per exemple, mentre pel que fa a la dona de sant Josep, nosaltres en valorem la maternitat i, per això, en diem Mare de Déu, en castellà s'incideix en la seva virginitat: Virgen María i no pas Madre de Dios. Maternitat i virginitat són, òbviament, conceptes antagònics. Mentre celebrem que comença un any nou, cap d'any, com el capodanno dels italians, hi ha qui celebra just el contrari, que se n'acaba un altre. Com el fin de año español o la fin de l'année francès. Nosaltres, dels ous de gallina que no són blancs en diem ous rossos i ells huevos morenos, conceptes aquests, de rossos i morenos, que s'oposen amb relació al color dels cabells de les persones. D'ensenyar algú a fer quelcom en diem ensinistrar i ells adiestrar, mots que, al marge de tota consideració ideològica, del tot posterior al seu ús, sí que representen una diferència de lateralitat: l'esquerra i la dreta. Entre un pocavergonya i un sinvergüenza hi ha una distància colossal: no és igual tenir poca vergonya que no tenir-ne gens, que estar-ne sense. Com no ho és mirar-se algú de cap a peus, de dalt a baix, doncs, que fer-ho just al contrari: de los pies a la cabeza. Ni anomenar els punts de ganxet pla i revés, enfront de derecho y revés, on resulta que el contrari de pla és, paradoxalment, derecho, dret. No voldria ser dolent, però sí un xic irònic, en subratllar com en català fem i en castellà donen: fer un petó, una abraçada, un passeig, un tomb, una conferència... Moltes situacions que resolem amb el verb fer, el castellà ho fa amb dar. Aquí, doncs, si no ens ho fem, ningú no ens dóna res.
Però una expressió prou il·lustrativa d'una determinada manera de ser són les formes parlem-ne o bé ni hablar que, sovint, acompanyen la resposta davant d'un tema o prefiguren una sortida possible a un conflicte. En català és molt habitual i gairebé espontani, natural, amollar un parlem-ne, com una porta oberta pel que fa al diàleg, escoltar l'altre, proposar, debatre. Ni hablar representa just tot el contrari: és tancar amb un cop de porta qualsevol possibilitat de negociació. Parlem-ne no implica, en absolut, haver de donar la raó a l'altre o admetre'n la bondat dels punts de vista sinó, simplement, parlar-ne, en un exercici de doble direcció que també comporta escoltar. Ni hablar, en canvi, és la institucionalització del monòleg autoritari i sord contra la cultura del diàleg. Perquè, parlant la gent s'entén o, com a mínim, s'escolta. En un estat on manen els del ni hablar, és lògic que els del parlem-ne en vulguem tocar el dos. Que el tres ja és fora...
