Rússia es desvetlla i actua
Un ministre tsarista va dir després de la derrota de la guerra de Crimea (1853-1856) que les fronteres russes només estarien segures quan als dos costats hi hagués soldats russos. Rússia és el país que més pobles i nacions ha engolit en els últims cinc segles. El que més impressiona de Rússia és la seva extensió, les seves onze franges horàries, la tundra coberta de liquen i molses de les regions àrtiques i la taigà siberiana que cobreix el subsòl gelat i format per coníferes.
Un viatge amb el Transsiberià et situa en un món inacabable, de grans recursos energètics, de misteri i de llocs on s'ha patit molt fred i s'ha sotmès a la fatiga dels camps de concentració en moltes èpoques de la història. L'extensió de Rússia és també l'extensió de la seva inseguretat. Mai n'hi ha prou per als russos. Pere el Gran (1672-1725) va escriure en el seu testament que el seu poble no s'aturés fins a poder banyar-se tranquil·lament en les aigües del golf Pèrsic. Era l'argument que manejava el règim d'ancians presidit de Bréjnev quan el Nadal de 1979 decidí envair l'Afganistan per atansar-se cap al Golf i trobar un forat cap a l'oceà Índic. A Kabul s'enterraren molts somnis d'un imperi en declivi que esclatà deu anys després amb la caiguda del Mur de Berlín, la descomposició de la Unió Soviètica i la formació de les noves 14 repúbliques que s'emanciparen de l'URSS deixant les fronteres russes al lloc on estaven abans de Pere el Gran.
En una conversa al voltant d'una taula al desaparegut restaurant Finisterre de Barcelona, Borís Ieltsin ens explicava, a uns quants periodistes convocats per Joan Granados, director de TV3, que si arribava a ser president de Rússia atorgaria la independència a tots els qui ho demanessin. Li vaig preguntar si també inclouria Ucraïna. “Sí, també”, respongué. No m'ho creia. Per moltes raons. La primera era que el Rus de Kíev, el primer gran imperi de Rússia nascut a la capital d'Ucraïna al segle IX i destruït pels mongols el segle XIII, formava part inseparable de la història dels russos. També perquè Ucraïna ha estat històricament el graner de Rússia, el lloc on es lliuraren les més aferrissades batalles de la Segona Guerra Mundial i on Stalin practicà amb més aferrissament les purgues, la fam col·lectiva i el desplaçament de milions d'ucraïnesos a altres indrets de la Unió Soviètica. El que no estava en el guió és que Ucraïna fos independent tot i que sota la promesa implícita de mantenir la seva neutralitat entre el món occidental i el món eslau. Ucraïna i especialment la península de Crimea es consideraven patrimoni polític, històric, espiritual i territorial de la gran Rússia.
La lleugeresa amb què Khrusxov, ucraïnès com Bréjnev, cedí Crimea a Ucraïna el 1954 s'ha valorat molt negativament pels russos anys després. També és explicable el poc prestigi de Gorbatxov a Rússia perquè consideren que és l'autor intel·lectual del desmembrament d'un imperi engrandit al llarg dels segles. Ningú pensava que l'URSS arribaria mai a esclatar. En comprovar l'abast de la desfeta del comunisme es veié amb horror que Rússia havia perdut la sortida tradicional al mar Negre, les viles per als jerarques de tots els règims, el lloc privilegiat per passar les vacances d'estiu i descrit magistralment per Tolstoi i d'altres grans escriptors russos.
La Rússia de Putin s'ha desvetllat d'un somni amarg. Ha vist que tenia força política, militar i energètica i que podia tornar a influenciar la política internacional com ha fet des dels temps en què Napoleó es retirà humiliat de Rússia amb la Grande Armée destruïda. El que ha passat a la Ucraïna dividida políticament i culturalment ha estat el pretext que ha permès a Putin ensenyar el múscul de la seva força militar mobilitzant tropes a les fronteres d'Ucraïna i accelerant un referèndum que avui es celebrarà a Crimea i que, de fet, incorporarà la península a la Federació Russa.
El que no calculava Putin és que aquest moviment seria interpretat per Europa i pels Estats Units com una agressió territorial que no es podia acceptar. La UE va oferir un tractar preferencial amb Ucraïna. El president enderrocat, Ianukóvitx, es penedí del tracte i acceptà un crèdit generós de Moscou i l'assegurança que el gas rus arribaria puntualment a un país que es pot morir de fred si no rep l'energia de Rússia.
Tot pot passar a partir d'avui. És probable que Crimea passi sota la influència política i econòmica del Kremlin. Però quan en aquella part d'Europa es mouen fronteres, s'entra en la incertesa. Així ens ho explica la història, que no ens dirà qui tenia raó sinó que ens explicarà el que ha passat.