opinió
La roba interior
A més de ser una murga perillosament manipulable el nacionalisme tendeix al ridícul. Només cal contemplar la LOMCE d'en Wert, o l'obsessió identitària dels Ciutadans reclamant pantalles de cinema públiques per veure la Roja i corrides de toros encara que a alguns d'ells els repugni la sang i fetge. El nacionalisme és l'Aznar excitant-se amb una Espanya imperial, i l'Arcadi Espada intentant argumentar intel·lectualment les seves pulsions emotives, aquell fel i aquella rancúnia perquè aquí es menysté la cosa espanyola. També és nacionalisme pensar que vostè, jo i Adolf Todó compartim els mateixos interessos essencials encara que ell s'embutxaqui 600.000 euros i nosaltres anem fent la viu-viu, però per adonar-se de la manipulació i del ridícul és més fàcil examinar el nacionalisme advers perquè a tots, d'una o altra manera, ens transita per les venes la necessitat de pertinença, els vincles comunitaris i els lligams amb els paisatges de la infantesa i la llengua amb la qual hem descobert el món. Encara que hi hagi nacionalistes sense consciència de classe i cosmopolites insubstancials que ho neguin, en aquest aspecte i mentre el cor bombi, no existeix el buit. Ja fa uns quants anys que, els mitjans i algunes estratègies polítiques, alimenten contínuament la tensió entre les ambicions del nacionalisme espanyol, que situa la unitat i l'homogeneïtzació entre els mites fundacionals, i les aspiracions dels pobles que somien alliberar-se de tan feixuga càrrega. Allò dels ciutadans lliures i iguals sota una bandera bicolor, que des de la Plaza Colón madrilenya arriba a tota la península, és pura emotivitat primària disfressada de constitucionalisme, simple voluntat de domini amb l'excusa d'una legalitat propícia. És una llàstima que l'esquerra espanyola mantingui connivències amb aquest projecte hegemònic i no s'adoni que l'autodeterminació de Catalunya –i del País Basc, si s'escau– podria desactivar la tensió que es retroalimenta i que senyoreja sobre els electorats. Tenim unes ganes terribles de deixar de ser nacionalistes però no ens deixen, va escriure Joan Fuster. Si ens deixessin, si esdevinguéssim un país normal, si no se'ns pogués utilitzar per atiar l'ànima orgullosa i acomplexada d'un vell imperi, no només podríem explorar les complicitats entre els pobles de la península sinó que descobriríem la dreta d'aquí i d'allà en roba interior. Aleshores seria més fàcil veure la manipulació i el ridícul, i parlar de si, com diu un amic meu, nosaltres volem un país o una botigueta, considerar la fiscalitat no pel tracte als territoris sinó a les elits extractives, invocar principis de justícia i de redistribució entre contribuents i no geografies.
Parlar d'ètica, justícia i desigualtat, del combat contra la pobresa sense que tots els retrets llisquin cap a Madrid. Mentrestant, però, el planeta gira i ens demanen el vot de silenci mentre s'aproven pressupostos, es privatitza i es legisla per fer més rics els rics i més pobres els pobres.