Qui lidera?
Queden pocs mesos perquè tot esclati, i cal insistir-hi: després del Big Bang, o guanyem tots o perdem tots
El procés el lidera el president Mas. Convé deixar clar això d'antuvi perquè “la gent”, “el poble” o l'ANC o Òmnium són agents imprescindibles, però el lideratge sempre s'encarna en una persona que va al capdavant. Aquesta persona podria ser una altra, fins i tot pot ser que hi hagi moltes persones que colideren a l'ombra, però de manera explícita i clara per al país i per a tota la comunitat internacional només hi ha un líder que resumeix, gestiona i administra la part política (pràctica) de tot plegat: Artur Mas. Això no el fa automàticament millor que altres líders polítics, però li redobla la responsabilitat i el mèrit. Per dir-ho clar: si fracassa tot, oi que tothom el mirarà a ell? Doncs bé: tot allò que es fa bé sobre aquest moment polític històric també s'ha d'adjudicar principalment al seu lideratge, al seu fer, al seu no fer o al seu deixar fer. Crec que això no costa gaire d'entendre.
Fa dies que parlo de viscamacians i moricambons, com a càncer històric del país. I és que em preocupa molt: una cosa és que un partit cridat a liderar un procés no ho faci prou bé, i una altra és que en els mesos vinents hi hagi innecessaris cops de colze per fer-se amb el protagonisme de la història. No m'ha agradat el resultat de les negociacions per a una llista única sobiranista a les eleccions europees: no em convencen les raons. Comprenc que són decisions difícils i que gestionar partits significa un joc d'equilibris constant, però si algun fantasma hem de fer fora de les nostres decisions futures ha de ser el del partidisme. Més que mai, toca convergir i no desplaçar. Es poden fins i tot perdonar càlculs electoralistes per a unes eleccions normals, però no per al moment actual. No per al procés actual. Ho podem pagar caríssim, com ja ho vam pagar els anys 30.
Qui lidera? Principalment Artur Mas, a la pràctica una mica tots. Aquest mes de setembre que ve esclatarà el nostre sistema, n'estic convençut: la impugnació del decret de convocatòria de la consulta sembla un fet, i a partir d'aleshores qualsevol cosa pot succeir. No es pot descartar res, ni es pot preveure gran cosa. Entrarem en una zona prèvia a la dimensió desconeguda, amb un xoc de legitimitats consumat i una comunitat internacional posada en un compromís. I una població que exigeix ser consultada. Com que entrem en zona de ningú, pot ser temptador provar d'arreplegar els màxims rèdits cap a casa de cadascú. Serà un error històric imperdonable si això succeeix, i confio que tothom s'adoni que ni tan sols això seria un bon càlcul egoista. No seria dolent només per al procés: seria fulminant per a qui es pensi que amb això guanya alguna cosa, perquè el guany seria efímer i fràgil. Li va succeir a Macià, que va tenir la glòria temporal i el fracàs en termes pràctics: el resultat, un bon testimoniatge històric però un projecte poc perdurable. I ens toca fer, d'una vegada per totes, un projecte perdurable. Això no es fa des del partidisme. Fer néixer un estat nou a Europa no pot ser cosa ni de l'esquerra, ni de la dreta, ni dels moderats ni dels radicals. Un estat perdurable se l'ha de sentir seu una mica tothom, i això demana grans centralitats i si convé grans coalicions. Sense trampes ni covardies. Sense fiascos inexplicables com el de la llista a les europees. Sense creure, tampoc, que el lideratge actual ha de ser necessàriament un lideratge messiànic o etern. Simplement: feina d'equip, repartiment del treball com sempre va proposar Francesc Pujols. Vostè ocupi's de l'ordre, jo m'ocupo dels ideals. I ens repartim les tasques amb lleialtat i sentit constructiu, i quan hagi acabat tot ja ens barallarem pels nostres matisos.
Afortunadament, crec que tots els qui observem amb passió i implicació aquest procés estem configurant una síntesi entre idealisme i pragmatisme que pot evitar aquestes temptacions. Però queden pocs mesos perquè tot esclati, i cal insistir-hi: després del Big Bang, o guanyem tots o perdem tots. No n'hi haurà una altra. I no ho podrà arreglar ningú.